Estat Crític (2a part)

(... continuació)

En aquell mateix moment, un Audi A6 negre amb els vidres foscos s'aturava just al davant del portal de casa meva.

Mira què he preparat -em va dir la Clara; i de darrere la cortina del bany va treure una ampolla de cava Torelló Rosé Reserva i dues copes que hi havia amagat. Ostres, com t'ho curres! -vaig dir jo. De sobte va sonar el meu telèfon mòbil. El vaig agafar. Era en Puigraventós, que tenia una nova missió per a mi. Qui era? -em va dir la Clara. Trucaven de la feina, però tranquil·la, és feina per demà -vaig respondre. I allà, dins la banyera, nuets, amb la seva esquena recolzada sobre el meu pit i les nostres cames entrellaçades, no vam parar de beure i de riure fins buidar l'ampolla. Arribat aquest moment es va girar cap a mi i poc a poc va anar acostant la seva boca a la meva fins que ens vam besar. La seva llengua juganera em resseguia poc a poc el paladar una vegada i una altra, i cada cop em sentia més excitat. Poc a poc ens anàvem engrescant mentre els nostres cossos es rebolcaven dins l'aigua com si fóssim dues criatures. Finalment, ella es va situar a sobre meu, i lentament em vaig anar introduint a dins seu per començar l'intercanvi de plaers que ofereix la carn. Jo li agafava el cul amb força, tot estrenyent-la cap a mi, per notar el fregament dels seus pits contra el meu tors en el moviment de pujada i baixada. Els seus crits eren cada cop més forts, alhora que el plaer més intens. Els moviments es van anar accelerant, primer una mica, després una mica més, fins que ens movíem frenèticament. Finalment va arribar l'èxtasi.

Després de l'acte sexual vam reposar tots dos junts a dins la banyera durant uns minuts. Llavors, com si es tractés d'un miracle de la Mare de Déu, la Clara es va posar dempeus i va sortir de la banyera valent-se d'ella mateixa. No entenia absolutament res del que estava passant. A continuació vaig intentar sortir-ne jo també, però vaig caure a terra tot donant-me un fort cop al pòmul esquerre. Les cames no em responien! No t'hi escarrassis -em va dir ella amb arrogància mentre es vestia -t'he posat un narcòtic a la copa que paralitza les cames -va continuar. Qui ets? Per què has estat fingint tot aquest temps que anaves en cadira de rodes? -vaig cridar. Ella va abandonar el bany sense abans respondre a la meva pregunta. Jo, arrossegant-me pel terra vaig intentar seguir-la, però m'era del tot impossible. En menys d'un minut va tornar a aparèixer pel passadís amb l'abric posat i les maletes a la mà. Em vas dir que podia confiar en tu -li vaig dir. Doncs ja veus que no -va respondre. I tot seguit va desaparèixer per la porta.

Arrossegant-me vaig arribar a la meva habitació. La Clara havia estat remenant tots els calaixos i armaris. Oh no! -vaig exclamar. S'havia endut tots els meus documents confidencials, discs durs externs i pen drives!. Em vaig enfilar a la cadira com bonament vaig poder i vaig engegar l'ordinador. Vaig obrir el correu per llegir quina era la missió que m'havia encomanat en Puigraventós. Vaig descarregar el fitxer adjunt i el vaig descodificar. El text deia: "MISSIÓ: SEGRESTAR LA FILLA D'EN CASAGRAN". Hi havia una foto adjunta. La vaig obrir. No m'ho podia creure... era ella! La Clara, Clara Casagran! La foto no donava lloc a cap dubte i jo estava fotut en un bon merder. Des de la finestra vaig veure com ella pujava en un cotxe fosc de gamma alta. El cotxe va marxar.

Al cap de poc més d'una hora, l'efecte del narcòtic va començar a desaparèixer, i tot i que encara em costava mantenir-me dret, vaig agafaar la moto i em vaig dirigir al port de Sitges. Un cop allà, em vaig presentar al iot privat del meu patró. Vaig entrar-hi i me'l vaig trobar allà, assegut al sofà, acompanyat de dues prostitutes que li posaven grans de raïm a la boca. En veure'm, el seu rostre va canviar radicalment cap a un posat seriós. Permeteu-me un moment -va dir a les prostitutes. Es va dirigir cap al seu despatx sense dirigir-me ni una sola paraula. El vaig seguir. Semblava com si ja estigués al cas de tot el que li volia dir. Patró, li he de comunicar una incidència... no vaig poder acabar la frase que em va deixar anar un cop de puny a la cara amb el que vaig anar per terra. Una incidència?! -va dir. No tens vergonya! Has estat vivint 2 anys amb la filla d'en Casagran i ni te n'has adonat, desgraciat! En Casagran m'ha enviat una carta donant-nos les gràcies per tota la informació que li hem facilitat sobre afers interns de la nostra banda i projectes de futur. Tu saps tot el sacrifici que m'ha costat aixecar tot això? Te'n fas la mínima idea? Inútil! Ets un inútil! Les seves paraules em feien sentir encara més abatut. Ho sento, no tornarà a passar -vaig dir jo. Oh, i és clar que no tornarà a passar! A partir d'ara deixes de treballar per a mi, i per tant, deixes de gaudir de la meva protecció -va respondre. No m'ho pot fer això! Ha d'haver-hi alguna cosa que pugui fer per esmenar l'error! -vaig dir jo. De fet si que n'hi ha una: porta'm el cap d'en Joan Casagran. Però no et serà tan fàcil. Ja li he dit que el vols matar i t'estaran vigilant ben de prop. Però com t'he dit, no comptis amb mi ni amb els meus homes per a res. Si et veiem fer alguna maniobra sospitosa, serem nosaltres mateixos els que t'hi entregarem amb un llacet... jajajaja -va acabar amb un riure malèvol.

Un cop al meu carrer, vaig obrir la porta del pàrking amb el comandament a distància per deixar-hi la moto. Se'm va fer estrany trobar-me un home vestit tot de negre i amb ulleres fosques, sobretot tenint en compte que eren més de les deu de la nit i les ulleres de sol eren totalment innecessàries. Res més entrar, vaig tornar a tancar la porta per evitar que aquell individu sospitós entrés. Vaig pujar al meu pis i vaig obrir la porta. Tenint en compte que la Clara disposava de claus per entrar al pis, ara ja no era segur ser-hi. És més, hi havia la possibilitat de que en aquell moment hi hagués algú esperant-me a dins, així que abans de comprovar-ho, vaig carregar les meves tres armes. Sortosament, després d'inspeccionar-ho tot, no hi vaig trobar ningú. Llavors vaig obrir l'ordinador i em vaig connectar al messenger. Necessitava parlar amb la Júlia i resava per a que estigués connectada. Vaig estar de sort. Hola Júlia! -vaig escriure. Hola! Com va? -va respondre al moment. No gaire bé, estic en un bon merder -vaig continuar jo. I això? -va escriure ella. És una història molt llarga... t'agradaria quedar demàr per a fer un cafè i t'ho explico? Trobo que fa molt de temps que fem i xat, i ja ha arribat el moment de que ens coneguem en persona, no? -vaig escriure jo. Si! Em faria molta il·lusió! -va escriure ella. Doncs si et sembla bé quedem a les 11 al Cafè Industrial, al carrer Rosselló -vaig dir jo. Perfecte! Ara t'he de deixar, que em criden a sopar. Fins demà! -va acabar, i seguidament es va desconnectar. Jo em vaig posar a fer la maleta. Havia de marxar d'allà. Quan estava a punt de tancar-la, vaig veure una ampolleta d'agent piranya en un prestatge. La vaig agafar i la hi vaig posar a dins. Mai se sap si em podria ser útil. A continuació vaig marxar.

Vaig deixar la moto a la vorera del carrer Fortuny, prop de la Rambla. La porta de l'escala estava trencada i vaig poder entrar. Vaig pujar al segon pis i vaig trucar a la porta. Vaig notar com miraven per l'espiell abans d'obrir. ¿Qué hases aquí? -em va dir la Fernanda. ¿Tienes un rinconcito para un amigo? -vaig dir-li jo. Claro que sí, adelante -va dir ella. La Fernanda vivia en aquell pis petit del Raval. ¿Nesesitas algo?, ¿tienes hambre? -em va dir. No gracias, sólo déjame dormir en el sofá esta noche, pero antes quisiera preguntarte algo -vaig dir-li. Pregúntame, mi amorl -em va dir. ¿Cuánto dinero se necesita para montar un bar en tu país? -li vaig preguntar. No sé, mi amorl, con mil dólares creo que habría más que sufisiente -va respondre. Perfecto. Sólo una preunta más, -vaig dir jo- si yo estuviese en apuros, me ayudarías?

L'endemà vaig arribar a la cafeteria abans que la Júlia. Vaig entrar i em vaig demanar un Cacaolat amb unes gotetes de whisky. Mentre l'esperava, vaig observar a través de la porta de vidre com la grua municipal s'emportava un cotxe patrulla dels Mossos d'Esquadra que estava aparcat a sobre la vorera. On hem hagut d'anar a parar -vaig pensar. De sobte una inconfusible silueta va aparèixer per la porta. Cabells rinxolats de coor lleugerament vermellós, ulls verds i pell blanca, amb rostre delicat lleugerament envermellit per l'efecte del maquillatge. Només l'havia vist en foto, però estava segur de que era ella. Se'm va quedar mirant amb cara de dubte. Vaig alçar la mà i, llavors sí, em va reconèixer tot responent amb un somriure. Ens vam saludar fent-nos dos petons. Bé, explica'm què t'amoïna -va dir. Doncs res... que m'han fotut fora de la feina -vaig respondre. Aix, bé, no passa res, hi ha coses pitjors. Em vas dir que treballaves de conductor de camions, no? -va dir ella. Doncs sí, l'empresa ha hagut de fer una retallada de personal -vaig respondre. Què et semblaria si sortim de festa aquesta nit i ofeguem les penes en alcohol? He quedat amb unes amigues per anar al Bora-Bora -va dir. Ui no, no m'agraden gens aquests ambients -vaig dir jo. Canviaries d'opinió si et proposés de fer l'amor amb mi a la tornada? -va dir ella. No m'esperava una proposta com aquella i em vaig quedar dubtant uns segons. D'acord -vaig respondre finalment amb cert to de resignació. Genial! Tinc una amiga que segurament també s'hi apuntaria, ens ho podem passar molt bé tots tres junts al llit... -va afegir ella. Tenia la sensació de que la meva opinió no comptava massa en els seus plans, però tot i això, la idea no em desagradava gens. Al cap d'una estona ens vam acomiadar. Ens tornaríem a veure després de sopar.

Eren les quatre de la tarda quan arribava a l'habitació 304 de l'hotel Princesa Sofia. Vaig trucar a la porta. Endavant, està oberta -va dir una veu femenina. Vaig entrar. La Carme, la senyora d'en Puigraventós, m'esperava amb el seu batí de ras, guaitant pel finestral amb vista a la Diagonal, tot fumant-se una cigarreta. T'esperava -em va dir amb una entonació sensual d'esquenes a mi. La Carme era una senyora d'uns cinquanta anys que perseguia la joventut eterna a base de moltes hores de gimnàs i d'anar passant periòdicament pel quiròfan. En qualsevol cas, conservava un cos d'allò més apetitós. Va apagar la cigarreta i es va girar cap a mi. Em va empentar tot tirant-me sobre el llit. Em va treure tota la roba amb destresa i seguidament va fer lliscar el seu batí de ras esquena avall, quedant-se només amb la part inferior de la seva llenceria d'alta costura. Coneixia perfectament els seus gustos, era una dona a qui no li agradaven les coses modernes. I com que qui paga mana, em vaig posar a la feina. Vaig començar a besar-li el coll mentre li acariciava el tors, per sota dels seus pits. A continuació li vaig llepar suaument l'orella alhora que li acariciava els mugrons tot prement-los lleugerament entre els dits de la mà. Vaig continuar besant-li l'esquena a mesura que els meus dits s'introduïen entre les seves cames. Vaig tocar-la fins que la vaig notar humida. La respiració i el cor se li havien accelerat i començava a tenir els primers espasmes de plaer. Finalment ella va prendre el comandament de la situació i va jaure sobre meu, introduint-se el meu membre entre les cames. Vint minuts més tard, la missió va acabar, i tots dos vam acabar esbufegant al llit, l'un al costat de l'altre. Em va servir un whisky amb gel i un puret, i seguidament em va portar els diners. Mil euros em vas dir que necessitaves, no? em va dir. Sí, moltes gràcies senyora -vaig respondre. Aquells mi euros, al canvi, serien més dels mil dòlars que necessitava.

A les 22h vaig arribar a la Plaça Catalunya. Allà, davant del Zurich, m'esperava la Júlia, vestida de festa, tan escotada com va poder i amb uns pantalonets molt curts. Li vaig deixar un casc, va pujar a la moto i ens vam dirigir cap a Sabadell. Un cop allà, vaig aparcar la moto. Mentrestant, un individu amb ulleres fosques mirava l'aparador d'un basar xinés. Anem a buscar un bar, que vull escalfar-me una mica abans d'anar a la discoteca aquesta dels collons -li vaig dir a la Júlia. Vam trobar un tal Bar Manolo obert. Just abans d'entrar vaig veure com un Audi A4 negre s'acabava d'aturar just davant de nosaltres. Vaig fer com si res, i abans d'entrar, vaig agafar la Júlia i la vaig besar apassionadament. Vaig fer durar aquell petó durant gairebé un dos minuts, tot bellugant la llengua d'una banda a l'altra, dins de la seva boca. Ostres, quina energia -va dir la Júlia tot sorpresa quan ens vam desengaxar. A continuació li vaig agafar la mà, i vam entrar a dins del bar. Vam seure en una taula. Què beus? -li vaig preguntar. El mateix que tu -va respondre. Ui, jo sóc molt home -vaig dir. No n'hi haurà per tant!-va acabar la Júlia. Llavors vaig anar a la barra i vaig negociar el preu d'una ampolla sencera de whisky i dos gots de xupito. Finalment la vaig aconseguir per vuitanta euros. T'agrada jugar? -em va dir la Júlia. Oh, i tant!-vaig respondre. Som-hi doncs: jo mai mai he fet top-less a la platja -va dir; a continuació, es va omplir el got i se'l va beure d'un glop. Ara em tocava a mi: jo mai mai he agredit un policia -i a continuació vaig omplir el got i vaig beure. La Júlia em va mirar tota sobtada, i a continuació va dir: jo mai mai he practicat sexe amb dos homes alhora-i va beure. Jo mai mai et tocaria un pit de manera descarada dins un bar -i a continuació li vaig passar la mà per sota la samarreta i li'n vaig acariciar un mentre ella es mossegava el llavi. L'ampolla estava per sota de la meitat i el joc es començava a escalfar. Jo mai mai t'he fet un petó enmig d'aquest bar -va dir, i a continuació em va fer un petó humit i amb llengua abundant que va centrar l'atenció de tot el bar. Jo mai mai t'he tocat el clítoris -i a continuació, per sota la taula, li vaig introduir la mà per un dels camsls dels pantalons. Es va tornar a mossegar els llavis, ara amb més força, i amb la mirada perduda. Només quedava mig dit a l'ampolla i ja ens costava vocalitzar, sobretot a la Júlia. Jo mai mai t'he posat a quatre potes a sobre la taula d'un bar -vaig dir. Iep! Això ja és massa eh! -va dir amb el típic somriure de borratxo. Jeje, potser si que m'he passat, però t'asseguro que ho faria. Vaig un moment al lavabo-vaig dir-li. Tant de beure m'havia omplert la bufeta fins a límits impensables. Ufff, quin descans! -vaig pensar. Em vaig rentar les mans i vaig tornar a la taula. Però, llavors, la Júlia ja no hi era. A sobre la taula hi havia una nota: LA TEVA COL·LABORACIÓ O LA SEVA VIDA, TU TRIES.

Vaig passar la nit en blanc assegut en un banc. Les prostitutes no em paraven d'incordiar. Havia arribat el moment del gran assalt. Tenia un pla, però era probable que no sortís bé i que en aquell moment estigués vivint les darreres hores de la meva vida. Tot plegat, s'havia llençat a l'aire una moneda trucada amb probabilitats de 10 a 1, clarament en contra meva. Fills de puta! M'heu fotut el polvo de la meva vida! -li vaig cridar a un d'aquells individus de les ulleres de sol que em vigilava des d'uns cinquanta metres.

L'endemà a les 8 del matí em vaig plantar a casa d'en Casagran; no valia la pena allargar l'agonia. Dos dels seus homes em van obrir la porta i em van fer passar. Deixa aquí les armes -em van dir. No abans de veure-la viva -vaig respondre. Els dos goril·les es van mirar, i després d'encongir les espatlles van acceptar el tracte. Em van portar al soterrani. Vaig començar a sentir plors. Finalment van obrir una porta i... -oh quin horror! Allà estava la Júlia. El seu estat era lamentable. L'havien mutilat vilment: li havien arrancat els cabells. li havien tallat tots els dits d'una mà i li havien buidat un ull. Estava en un estat semi inconscient. Bé, ara ja l'has vista, dóna'ns les armes -em van dir. Un dels dos homes apuntava la Júlia al cap amb una pistola. Si m'entregava em torturarien fins que cantés tot el que sabia de la trama d'en Puigraventós. Així que, amb un moviment àgil i precís, em vaig treure una de les armes de la butxaca de la caçadora i vaig disparar a la Júlia. En aquest estat, era el millor favor que li podia fer -vaig pensar. Vaig aprofitar aquell moment de desconcert entre els dos homes per disparar-los a ells també. Què us pensàveu, que me l'estimava? -vaig dir als cadàvers dels dos goril·les. Havia arribat el moment de la fugida. La Fernanda m'havia descrit exactament com era aquella casa i vaig buscar la sortida que, des del soterrani, portava al garatge. Què fas aquí? -em va dir un altre home de negre que em vaig trobar pels passadissos. Li vaig repondre amb una bala. Finalment vaig trobar la sortida. Allà estava la Fernanda amb un cotxe engegat, tal i com ho havíem planejat. Vaig pujar-hi i vaig arrencar el cotxe. Ens van començar a disparar: ens perseguien! Vaig entrar a la Ronda ignorant els límits de velocitat. Ells van fer el mateix. Canviava contínuament de carril per tal d'evadir les bales. El seu cotxe era més potent que el nostre, i poc a poc s'anaven apropant. Finalment vaig fer un gir brusc davant un camió de Danone. Aquest va haver de donar un cop de volant i va bolcar, tot escampant tot de iogurts i postres diversos per tot l'asfalt. Això va provocar col·lisions entre diversos vehicles, un dels quals era el dels nostres perseguidors. Semblava que havíem pogut escapar.

¿Has hecho lo que te dije? -li vaig dir a la Fernanda. Sí papito, los dos muertos están en el maletero -va respondre. ¿Cómo los has conseguido?-li vaig preguntar. Un amigo mío de Venesuela que fue boxeador me ayudó -va respondre. Vam somriure. Quan vam arribar a la vora del Llobregat vam posar els cadàvers als seients davanters del vehicle. Llavors li vam calar foc i el vam llençar al riu. Vam sortir corrents i, quan ja érem prou lluny, va esclatar. Caminant entre canyissars i camps de carxofes vam arribar a l'aeroport. Ens esperava una nova vida plegats darrere de la barra d'un bar a l'altra punta del món.

Finalment el meu somni s'havia fet realitat.

Player-25

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Publicat a la revista Distorsió de maig del 2009

Estat Crític (1a part)

Vaig entrar en aquella habitació, que tot i que el primer cop, mesos enrere, em va resultar molt estranya, ara ja m'hi sentia millor que a la meva mateixa, si es podia dir que jo en tenia una. Em vaig desfer el cinturó, em vaig desembotonar la camisa, em vaig treure els pantalons i em vaig deslligar la pistola que portava al turmell dret, quedant-me només amb uns calçotets de ratlles blanques i negres horitzontals. Eren els meus preferits i l'ocasió ho mereixia. A continuació em vaig estirar al llit, on ja m'esperava la Fernanda amb la seva llenceria sexy. Era una noia dominicana mulata de vint-i-vuit anys que treballava en el club nocturn "Diamante Negro", propietat d'un tal Joan Casagran. La seva bellesa exòtica era més que exquisida, i la visitava cada quinze dies aproximadament des de ja feia gairebé un any. No sabes las ganas que tenia de verte, papito, ¿qué tal estás, mi amor? -em va dir. Pues mucho mejor ahora que estoy aquí contigo, pero las cosas estan realmente complicadas -vaig respondre. Parece como si el mundo se hubiese vuelto loco, yo vine aquí pensando que tendría una vida mejor, pero últimamente me da miedo hasta salir a la calle, ¿tu sabes que está pasando papito? -va dir.

El que al 2009 semblava una crisi econòmica, al 2011 es va acabar convertint en el caos més absolut. La gran majoria dels bancs i caixes havien fet fallida i el 65% de la població activa es trobava a l'atur. L'Estat havia esgotat la seva tresoreria i ja feia mesos que no podia pagar subsidis i pensions. Les poques empreses que aguantaven, totes elles de necessitats bàsiques, s'havien vist obligades a retallar els sous dels treballadors a una tercera part en el millor dels casos. Tot i això, els diners de comptes corrents i d'estalvis estaven retinguts, de manera que només es permetia treure 250€ al mes per titular. A més, el govern va optar per imposar una llibreta de racionament a cada habitant, cobrant impostos abusius de tot allò que es volgués comprar un cop esgotada la quota de productes bàsics mensuals, i així anar recollint tot el diner negre que corria. Pràcticament no circulaven vehicles per la ciutat, ja que els carburants 'havien convertit en un luxe, i només quedaven dues benzineres a tota la ciutat de Barcelona i rodalies. Cada dia apareixien desenes de cadàvers de persones immigrants arreu del país, i les administracions i la justícia, en lloc de de voler posar-hi remei, feien els ulls grossos i tancaven els casos nacionalitzant-los pòstumament.

Enmig d'aquest clima d'incertesa, aquells que havien fet grans fortunes amb negocis il·legals o fraudulents, van trobar la gran oportunitat per a les seves quantitats indecents de diner negre. Poc a poc es van anar estenent per la ciutat formant grups mafiosos que controlaven els serveis públics, a l'hora que rivalitzaven entre ells. Jo vaig conèixer l'Enric Puigraventós el mateix dia en el que vaig realitzar la laectura del meu projecte de fi de carrera. M'estava esperant a la sortida i es va dirigir a mi amb un posat molt dur i seriós. Va començar a profetitzar sobre l'estat social en el que ens trobaríem tots plegats en pocs mesos i em va oferir feina, diners i protecció. Jo el vaig prendre per un boig i no li vaig fer gaire cas. Finalment, després de rebutjar la seva oferta una vegada rere l'altra, em va donar la seva targeta personal i em va dir: si d'aquí un temps t'ho repenses, no dubtis en trucar-me, tant se val si és d'aquí un mes com d'aquí un any.

Las cosas no fueron como yo esperaba y no necesité ni dos meses para acabar dándole la razón a aquel señor. Así que rescaté su tarjeta de mi cartera y lo llamé. Ahora ya hace casi dos años que trabajo para él. No se puede decir que sea muy generoso, pero me paga cristianamente cada vez que cumplo con una nueva misión. Eventualmente también le pido dinero cuando lo necesito, y si está de buen humor, me lo presta -va acabar. La Fernanda m'havia estat escoltant amb atenció tota aquella estona, a molts pocs centímetres de mi. No vaig poder aguantar ni un segon més la mirada dolça, alhora que penetrant dels seus ulls negres, i em vaig llençar a degustar els seus llavis carnosos. Tenia ganes de refregar-me contra el seu cos nu, així que li vaig treure la poca roba que duia, mentre acariciava el seu cos de dalt a baix. Ens vam rebolcar un cop i un altre per tota l'amplada del llit mentre sentia l'agradable sensació dels seus pits imponents en el meu torç i jo li agafava amb força el seu cul ferm. Ella va ficar la mà dins els meus calçotets i me'ls va treure d'una tacada. Llavors va pujar a sobre meu per començar a galopar com només ella sabia fer. Es movia amb gràcia, tal i com si estigués ballant amb una elegància innata. Fer l'amor amb ella era tot un espectacle de plaer tan pel cos com per a la vista.

Em vaig vestir i vaig treure els diners de la cartera per pagar-li el servei. No hace falta que me pagues -va dir ella. No te pago por hacerme el amor, te pago porque lo necesitas -vaig dir-li jo. Li vaig donar els diners, li vaig fer un petó i vaig abandonar l'habitació, no sense abans comprovar que duia totes les armes a la caçadora. En Joan Casagran, propietari d'aquell local, era rival de l'Enric Puigraventós, el meu patró, així que em vaig posar les ulleres fosques i el barret. Si algú em reconeixia allà dins, la meva integritat podia perillar.

Vaig arribar al portal del meu pis. Vivia de manera austera i clandestina en un tercer pis del carrer Mèxic. L'edifici no tenia ascensor i sempre que pujava les escales anava amb molt de compte de no fer soroll per a que no em sentís la senyora del primer. Era la mestressa de la finca, i ja li devia el lloguer de quatre mesos. Es tractava d'una dona vídua d'uns cinquanta i molts o seixanta i pocs anys. Temps enrere em solia perdonar el lloguer a canvi de donar-li plaer. Però el pitjor de tot era que cada cop que teníem sexe li venia la necessitat de netejar-se la consciència, així que l'havia d'acompanyar al cinema, al teatre o a sopar en un restaurant. Fins i tot una vegada la vaig haver d'acompanyar al zoo. El fet és que va arribar un moment en el que no em va quedar estómac per a tantes arrugues, i això combinat amb la mala vida que portava, em va fer totalment impossible trobar forces per a fer cantar el canari. A partir d'aquest moment, van començar a trucar a la porta diverses persones reclamant el lloguer. Primer venien "cobradors del frac", després homes que només portaven un barril de fusta, i darrerament uns altres amb una disfressa de pollastre. No tenia altra elecció que fer-los desaparèixer tan aviat com anaven apareixent per casa meva. Per sort la Clara havia creat una substància que anomenava "agent piranya". Posant només dues gotes d'aquest líquid en qualsevol mucosa del cadàver, aquest s'evaporava en només tres minuts sense deixar cap més rastre que una mica de pols que netejava fàcilment amb una escombra i un recollidor. Desconeixia els efectes en éssers vius, però segurament no diferirien massa.

Per cert, la Clara era la meva companya de pis. Era enginyera bioquímica, i era tot un geni. Era una noia rossa, amb els ulls de color verd intens i una piga molt sensual a sobre dels llavis, que sempre portava pintats de color vermell ben viu. A més lluïa unes cames d'escàndol per sota de les faldilletes que sempre portava. Tot plegat era molt guapa. L'únic però que tenia era que anys enrere s'havia quedat paraplègica en un accident quan practicava l'esquí i anava en cadira de rodes. ERa una cadira d'última tecnologia que havia comprat al Japó i li permetia pujar i baixar escales sense massa dificultat, de manera que podia portar una vida molt normal. Jo em feia cres de cóm podia mantenir aquell cos gairebé escultural passant-se tot el dia asseguda en una cadira. No tenia el que es pot dir bon caràcter, però els dies que la trobava de bon humor ens allitàvem junts, això sí, aquests dies sorgien amb comptagotes. En qualsevol cas, no tenia de llarg l'art al llit de la Fernanda. Com que jo havia de portar una vida basada en la clandestinitat i el secret, no li podia explicar gairebé res de mi, de manera que ella sempre em deia que si jo no li explicava res, ella tampoc m'explicaria res. Així que jo tampoc sabia gaire cosa d'ella, de manera que la nostra relació de convivència estava basada bàsicament en la confiança, confiança que no es basava en res. En qualsevol cas, després de dos anys vivint junts jo ja no dubtava d'ella, i tot em feia pensar que ella tampoc dubtava de mi.

Finalment vaig treure les claus, vaig obrir la porta i vaig entrar a casa. Ja sóc aquí! -vaig cridar. Hola -va respondre la Clara des de la seva habitació. Em vaig treure la caçadora, vaig engegar la tele i em vaig estirar al sofà. No va passar ni un minut que va sonar el mòbil. Número ocult... merda, ja em volen fer treballar -vaig pensar. El vaig agafar. Digui? -vaig dir. Petit Suisse, què bona està la Pilar -va dir la veu del telèfon, i a continuació va penjar. Era un dels subordinats d'en Puigraventós que tenia una nova missió per a mi. Petit Suisse era el meu àlies. La veritat és que no sé exactament per què em deien així, perquè a mi els Petit Suisse ni fu ni fa. En canvi m'agradaven molt els batuts de maduixa del Mercadona. Suposo que l'origen de l'àlies aniria per aquí.

Vaig anar a la meva habitació i vaig engegar l'ordinador. Vaig obrir el correu electrònic. Efectivament, tenia un mail. Vaig descarregar el fitxer .txt adjunt. El vaig passar pel descodificador de flux RC4 que jo mateix havia programat temps enrere. Vaig introduir la paraula clau: "quebonaestalapilar", tot junt i sense accents. Finalment vaig passar el fitxer de sortida per l'LFSR i ja tenia el missatge en clar. El vaig llegir. Més valia que anés a dormir d'hora, perquè l'endemà m'esperava un dia dur.

Em vaig llevar d'hora. Aquell dia feia un sol de justícia. Vaig baixar al bar del Rafa a fer el cigaló i vaig agafar la moto. Em dirigia a les costes del Garraf. Els meus homes m'esperaven en una cala a la que s'accedia des del quilòmetre 179 de la carretera C-31. Allà hauríem de descarregar un vaixell que portava bidons de benzina i gasoil i altres productes d'estraperlo per a vendre en el mercat negre, a preu més baix que els que hi havia en les botigues, gravats d'impostos. El problema era que el vaixell que havíem de descarregar es trobava atracat a gairebé 4 milles de la costa, i en Casagran tenia homes infiltrats a la guàrdia costanera. Per tal de dur a terme la missió, havia estat treballant en el disseny d'una llanxa invulnerable als radars. Després de mesos provant amb diversos materials i formes per a recobrir l'embarcació, vaig aconseguir una RCS de tan sols -60 dBsm mesurada en càmera anecoica. Tot i això, sabia que en Casagran tenia a les seves ordres a en Carles Vila, un molt bon enginyer especialista en radar, que per cert, va ser company meu al laboratori de DCISE. Tenia entès que havia estat treballant en un radar de molt alta sensibilitat, així que com no m'acabava d'enrefiar de la indetectabilitat de la nostra llanxa, vaig incorporar un equip inhibidor de senyals radars. L'equip feia un escombrat de l'espectre intentant trobar senyals susceptibles d'haver estat emesos per un radar, alhora que emetia soroll equivalent al clutter del mar. Un cop localitzat el que podien ser senyals radar, realitzava una estimació de la forma i PRF dels polsos, i els reemetia amb fase oposada, tot cancel·lant el senyal reflectit per l'embarcació.

L'operació, que jo supervisava en tot moment des de la costa, estava anant com la seda. La llanxa va sortir a carregar la darrera tongada de material. Va ser llavors quan vaig tenir un mal pressentiment. Vaig pujar a dalt d'una roca i vaig treure els prismàtics. Efectivament, un cotxe de la guàrdia costanera s'apropava per la carretera. Em van veure. Llavors vaig treure l'arma de la butxaca interna de la caçadora i vaig disparar contra ells mentre saltava de la roca. De seguida vaig sentir trets, estaven disparant. Ens ataquen! -vaig cridar. Els meus homes van començar a disparar contra ells. La llanxa ja tornava, i els guàrdies, en veure-la van començar a disparar contra ella per enfonsar-la. Cobriu la llanxa! -vaig cridar. Els meus homes van continuar disparant, però ara situats entre els guàrdies i la llanxa, tot cobrint-la. Un dels meus va ser tocat. Merda, ara m'hauré de posar jo a cobrir l'embarcació -vaig pensar. Però va ser llavors, que els trets dels guàrdies van parar. Eren els mossos d'equadra, que se'ls havien carregat. Ràpid, marxeu, que aquests només eren dos, però els reforços ja deuen ser de camí -va dir un dels mossos. El meu patró també controlava els mossos d'esquadra del Garraf. Llavors, vam acabar de carregar la furgoneta, vam carregar la llanxa al remolc, i vam marxar, no sense abans utilitzar l'agent piranya per fer desaparèixer els cadàvers.

Eren les set de la tarda quan vaig arribar a casa, cansat i sense haver menjat res en tot el dia. Vaig entrar a la cuina. Hi havia una muntanya de plats bruts esfereïdora, i el pitjor de tot era que segurament em tocava rentar-los a mi. Potser m'hauria de plantejar seriosament comprar un rentavaixelles. Vaig agafar una pizza precuinada d'aquestes que portava el meu patró de l'Europa de l'est i la vaig posar al forn. No em venia de gust cuinar. Llavors vaig agafar un batut de maduixa i em vaig estirar al sofà. Em vaig encendre una cigarreta. Havia estat un dia molt dur. A més havíem tingut una baixa, el que ho convertia en un dia encara més dur. Em plantejava si un dia em tocaria a mi. Tenia la sort de tenir un estatus bastant alt dins l'organització, però això no m'excloïa de que les bales volessin per sobre el meu cap més sovint del que és recomanable per a tenir una esperança de vida suficientment llarga.

Mentre menjava la pizza al sofà, va entrar la Clara al menjador. Em vull dutxar -em va dir. Cap problema, ves-te preparant mentre acabo de sopar -vaig respondre. Cada dia l'havia d'ajudar a entrar i a sortir de la banyera, i això, més que un esforç, era el meu moment preferit del dia. Quan vulguis ja pots venir! -em va cridar des del bany. Vaig anar-hi. Estava asseguda a la cadira, només amb el barnús. Havia omplert la banyera d'aigua calenta, hi havia tirat sals aromàtiques i hi havia fet escuma. Ostres, quin bany de luxe que et fotràs! -vaig dir-li mentre l'aixecava. Mentre la tenia als braços es va treure el barnús. No vaig poder evitar tocar-li un dels seus pits per fer la gracieta. Ella va somriure. La vaig posar dins la banyera, i llavors, quan jo ja sortia per la porta, ella em va dir: per què no et banyes amb mi?

(continuarà...)

Player 25

Aparegut a la revista Distorsió de març del 2009

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Teràpia

Ja m'ho deia la meva mare. També m'ho deia el meu pare, el cambrer de la cafeteria, les meves ex-xicotes, el metge, el psicòleg, el professor de radar, les dones de la neteja, i fins i tot la senyora de l'estanc quan la visitava més de tres cops en un mateix dia: vols dir que no fumes massa?

Un cop més em trobava en aquella sala trista i buida, no tan buida de gent, com d'esperit. Les darreres gotes d'esperança, les feia córrer per les meves venes en forma d'agents quimioterapèutics, aquella agulla clavada al meu braç. Un altre cop hauria de perdre dues o tres hores de la meva vida assegut en aquella butaca i envoltat més o menys de la mateixa gent. I donades les circumstàncies, no anava pas sobrat de temps com per anar perdent hores. A la meva esquerra, hi havia el senyor Antonio, un senyor d'uns seixanta anys que ja feia temps que havia llençat la tovallola. Al meu davant hi havia l'Enrique, un politoxicòman d'aspecte molt demacrat i que havia perdut completament el seny. Es passava l'estona parlant amb el seu limfoma, al que es dirigia com a "el Demonio Emilio". A més d'aquests dos, a la sala hi havia dos homes grans més, dels quals desconeixia el seu nom i dels que mai havia escoltat la seva seva veu.

Jo, per tal de desconnectar d'aquell panorama tan desolador, dedicava l'estona a recordar moments memorables de la meva vida. Mai oblidaré com ens divertíem buscant la mamelluda de la Telecofarra. Primer passàvem una bona estona mirant qui era la noia que tenia les majors protuberàncies de tota la festa, i després d'una breu deliberació, ens passàvem la resta del temps empaitant-la. Després, cadascú a casa seva, ens la pelàvem com uns malalts pensant en elles tres: la noia i les dues mamelles.

Finalment va arribar la infermera. Em va desconnectar el tub, em va fer una carícia i pun petó al cap tot pelat, i em va acompanyar a la sortida. Quin morbo que tenen aquestes infermeres en pràctiques de la UB... Malgrat tot, aquella sessió m'havia tornat a assentar fatal i em sentia com el cul. Mentre caminava repenjat d'aquella infermera de bon veure, vaig guaitar la sala del costat: la de les dones. Allà estaven preparant una senyoreta de vint i pocs anys per a la sessió. Portava una llarga cabellera rossa i tenia un cos estilitzat. Els seus ulls blaus vidriosos juntament amb els seus llavis rosats i carnosos i la sesva pell blanca i fina, li donaven un aspecte molt fràgil. Ella em va veure i va fixar la seva mirada trista en mi. Dins de les meves pobres possibilitats, li vaig tornar la mirada amb un somriure. Ella va respondre amb un altre lleuger somriure, encara més tímid que el meu. És la seva primera sessió -em va dir la infermera.

Em passava les nits desvetllat mirant el cel. Un dia fins i tot vaig veure caure un estel. Vaig demanar un desig. Pel cap no em passaven més que supersticions. A més, aquell era un any de traspàs i gairebé cada nit se m'apareixien els quatre genets de l'apocalisi als somnis. Tot quadrava... la fi era ben a prop.

El temps empenyia, i va arribar el moment de tornar un cop més a aquell hospital tan horrorós. Aquest cop no vaig necessitar l'ajuda de la infermera per sortir de la sala. Quan tot just enfilava el vestíbul de l'hospital per agafar el taxi, una veu molt feble em va parlar: hola! Em vaig girar per veure qui parlava. Em vaig trobar davant uns ulls blaus vidriosos sobre una pell blanca i fina, on ressaltaven uns llavis rosats i carnosos, que entonaven un lleuger somriure. El mocador de color blau fosc que portava al cap va fer que em costés una mica reconèixer-la, però efectivament era ella, la mateixa noia que havia vist setmanes enrere allà mateix. Surts o entres? -em va preguntar amb veu cansada. Surto -vaig contestar-li -avui la sessió ha estat més curta que altres vegades. Fumes? -em va preguntar. No, no puc, estic aquí precisament per culpa del tabac. Je, je, je -va riure- no em referia a tabac, m'han passat una maria que en diuen Blueberry i que ajuda molt a passar aquest mal rotllo...

Vam agafar el taxi junts i en 10 minuts érem a casa seva. Ella estava molt feble i li costava caminar. A l'ascensor, una mica més i es plega. Finalment vam entrar a casa seva i la vaig ajudar a seure al sofà. Sobre la tauleta ja tenia preparat el paper, el molinet, l'encenedor i l'herba. Ella tenia molta traça, i en un no res va fer un porret. El va encendre i va començar a fumar. Després de fer la primera xuclada, es va deixar caure enrere tot recolzant-se al sofà alleujada. Al cap d'una estona me'l va passar. Vaig notar de seguida que allò pegaria fort.

Ups... m'he deixat el cotxe aparcat en doble fila -vaig dir. Però si hem vingut en monopatí! -va dir ella. Voldràs dir en stereopatí... jo jo jo jo jo... No sé quanta estona portàvem allà fumant, però el menjador estava tot emboirat de fum, i al cendrer ja hi havia una bona pila de puntes de porro. Les frases absurdes fluïen. Vols que et digui una cosa? -em va dir. Digues -vaig respondre. És que em fa molta vergonya... -va dir ella. Va dona, no siguis tòtila -vaig dir jo. Bé, t'ho diré... és que... t'estimo -va dir finalment. Doncs... jotambé -vaig dir jo. Doncs quina sort! -va dir ella- jo jo jo jo jo -vam riure. Després d'allò es va fer el silenci durant uns minuts. Al cap d'una estona vaig notar com una mà començava a tafanejar dins els meus pantalons. Vaig respondre a aquell contacte directe amb les meves parts íntimes amb una erecció. Després de tocar-me durant una bona estona, em va desfer el botó, va treure a la llum el meu membre i hi va acostar la boca. Sense pensar-s'ho ni un moment, va començar a llepar-lo de dalt a baix com si fos un caramel de maduixa. Finalment, se'l va introduir a la boca, per acabar de fer-me amb gran destresa aquella felació. Déu meu, quina habilitat! I quin plaer... La vaig agafer per les aixelles i la vaig estirar sobre el sofà. Tot seguit, li vaig treure la samarreta d'una tacada. En treure-li la samarreta, també li va caure el mocador del cap, deixant a la vista el seu cap sense cabells. En un primer moment em va impactar, però no vaig trigar en notar un pessigolleig que em corria per tot el cos, degut al morbo que em donava. Després d'això, ja no em va sorprendre tant el fet que no portés sostenidors, allò em facilitaria la feina. Em vaig abalançar amb ànsia animal sobre els seus pits petits i dolços, i els vaig començar a petonejar i llepar, com si hagués de ser la darrera cosa que faria a la meva vida. Els seus mugrons rosats es van posar durs com a pedres. Quan vaig acabar amb el tast dels seus pits, li vaig treure la faldilla i la petita tanga de fil. Ella també es va desfer de la meva roba àgilment. A continuació me la vaig seure a sobre, i la vaig penetrar. Així va començar una cavalcada de gemecs i sospirs. Mentre era dins seu, premia el seu cos cap al meu, i ella el meu cos cap al seu. No podia parar d'acaronar el seu cuir cabellut. No volia que aquella festa de plaers acabés mai. Malgrat tot, aquell intercanvi de fluids per força ha haver d'acabar, i ho vam celebrar amb un altre porro.

Aquella relació amb la Xènia em va tornar a la vida. Quedàvem un cop per setmana per fer qualsevol cosa. Ens recolzàvem mútuament cada cop que havíem d'anar a l'hospital i fumàvem marihuana plegats per recuperar-nos. Tot plegat em feia viure en un núvol de felicitat que em va ajudar a guarir-me. Vaig deixar d'anar a les sessions de quimio i em van tornar a créixer els cabells. Semblava que recuperava tots aquells somnis i il·lusions que ja donava per perduts. Una setmana més, vaig tornar a l'hospital per recollir la Xènia. Vaig esperar-la durant més de dues hores. Em començava a preocupar i l'angoixa anava creixent dins meu. Vaig preguntar a una infermera que passava per allà. Malauradament, em va informar... de que ja no hi era.

Player 24

Aparegut a la revista Distorsió de novembre del 2008

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Espanya i el sexe

Un home sense una dona és com un peix sense bicicleta...
I de cop i volta em vaig despertar. Mai m'havia sentit tan confós com aquell matí. El cap no em parava de donar tombs i sentia un dolor horrorós per tot el cos. Vaig anar al lavabo a mullar-me el cap, a veure si així aconseguia aclarir-me una mica. Vaig patir un sobresalt res més obrir el llum i veure'm al mirall. Com em podia haver passat allò? Tenia tot el cos ple de ferides i esgarrinxades. Algunes ja començaven a assecar-se, però altres encara sagnaven. Vaig tornar a l'habitació i vaig pujar les persianes. Els rajos de sol em van encegar. Però tan de bo mai hagués recuperat la visió per no veure aquell panorama tan aterrador. Els llençols estaven completament impregnats de sang. Les parets estaven plenes d'empremtes de mans, també de sang. Però el que de debó em preocupava eren les inscripcions que algú havia fet per tota l'habitació de la paraula "ESPAÑA", com no, també amb sang.

Tenia molta set. Em dirigia a la cuina a beure una mica d'aigua, però quan vaig passar pel menjador, em vaig posar blanc davant una altra escena horrorosa. Un cos de dona, ple de talls i esgarrinxades, jeia de bocaterrosa al sofà. Era una noia jove, de pell molt blanca i fina, amb una llarga cabellera rossa. La n ois només vestia uns sostenidors blancs de ras ensagnats. M'hi vaig acostar i li vaig agafar la mà. Tenia pols i respirava, i no sabeu prou bé com em tranquil·litzava això. Ara, més calmat, vaig aprofitar per observar el seu cul ferm i rodó, tot plegat molt llaminer.

Vaig omplir la banyera d'aigua tèbia i m'hi vaig ficar a dins. Un cop dins, em vaig encendre un dels dos únics Winston que em quedaven, a veure si així aconseguia recordar alguna cosa de la nit anterior. Ja feia dies que em plantejava passar a fumar Ducados com els homes de debò, així estalviaria diners i guanyaria virilitat. Però bé, ara no era el moment. Tenia moltes preguntes rondant pel cap i calia donar-les-hi una resposta el més aviat possible: On vaig ser la nit anterior? Qui era aquella noia? Per què casa meva semblava una carnisseria? Qui havia posat aquelles inscripcions a les parets?

Darrerament la meva vida s'estava torçant una mica. Havia suspès per vuitè cop Sistel, i tot i que era la darrera assignatura que em quedava, a aquest pas no acabaria mai la carrera. Els companys de pis em van fer fora el dia que es van assabentar que la mascota que tenia a la meva habitació, en comptes d'un Fox Terrier, era una rata bastant grossa que havia trobat el seu hàbitat ideal en aquell cau de merda i paquets buits de tabac escampats per tot el terra. Així que vaig haver de buscar-me un pis de lloguer per a mi sol. A més, m'havia trencat vuit dents en diverses caigudes i trompades que havia sofert quan anava borratxo i tenia les venes cremades de tant "anar a cavall". Per a poder pagar-me el lloguer, el dentista i els vicis, vaig haver de començar a treballar al McDonald's 12 hores diàries, ja que amb la beca de la UPC no en tenia per per començar.

Però el fet determinant per comprendre com havia arribat a aquesta situació va ser el dia que em va deixar la xicota. Era una noia de vint-i-dos anys, estudiant de filologia en llengües romàniques i d'estil neo-hippie, a la que no li agradava portar sostenidors. Tothom es mirava les seves mamelles i perdia el cul pensant en elles. Els seus ideals ferms i radicals l'havien portat a grans manifestacions antiglobalització d'arreu del món. Un dia em va dir que un amic l'havia convidat a passar uns dies al seu apartament de Marina d'Or. Suposo que allò devia ser l'hòstia, perquè no va tornar. Sembla ser que aquell amic seu era un jove de trenta anys que havia heretat cinquanta pous petrolífers al Iemen i un bon paquets d'accions de Telecinco i Mechelin el dia que el iot privat del seu pare es va enfonsar prop de les costes de Malta amb tota la seva família a dins. Mai hagués pensat que fos capaç de fer-me una cosa així. Tot i que pensat-ho bé, sí que va ser una mica sospitós aquell dia que la vaig anar a visitar per sorpresa i vaig veure com un lampista senegalès saltava per la finestra de casa seva amb els pantalons a l'alçada dels genolls. O aquell altre dia que vaig trobar al menjador de casa seva tota la tuna de la seva facultat borratxa i en calçotets, ballant la conga de la cuca peluda, o almenys això és el que cantaven.

L'aigua de la banyera s'anava tornant d'un color vermell marronós degut a la sang. La vaig buidar i la vaig tornar a omplir. Continuava sense recordar res. Tot estava tan embolicat que no trobava un cap per on començar a estirar el fil.

La música sonava molt fort. -Perdona, tens un cigarro? -em va dir una noieta a l'orella. Sí, però aquí dins no es pot fumar -li vaig respondre també a l'orella. Així que vam sortir a fora. Vaig respirar l'aire del carrer com la brisa de primavera. La vaig mirar detingudament. Devia fer aproximadament un metre seixanta. Portava els cabells bruns recollits i tenia els ulls negres. Li vaig posar una cigarreta entre els seus llavis pintats de vermell intens i li vaig encendre. La maleïda llei antitabac ens oprimeix -vaig dir-li. -va respondre. Sí, però jo no sé com era tot abans d'aquesta llei -va respondre. Fa poc que fumes o què? -vaig preguntar-li. Des dels dotze -va contestar. I ara en tens...? -vaig dir-li. Catorze. Catorze??? És increïble com creix la canalla! Tot i que darrerament m'agradava guaitar pe les escoles i passejar-me pels instituts, era del tot conscient que les seves calcetes em podien costar la llibertat. Així que vaig llençar la cigarreta a l'asfalt i vaig tornar cap a dins.

Començava a recordar alguna cosa. Però què era aquell lloc? Semblava una discoteca normal i corrent. Però com hi vaig anar a parar? Amb qui hi vaig anar? Novament em sorgien nous dubtes, així que vaig encendre l'últim cigarret que em quedava.

Els llums d'aquell local m'estaven marejant, així que em vaig acostar a la barra a buscar un altre whisky amb gel. Després d'observar les ampolles exposades vaig creure oportú demanar un Passport. De sobte vaig notar alguna cosa al meu pit. -Me dejas un euro, que no me llega pa'l cubata, porfa? -em va dir una noia amb cara de no haver trencat mai un plat mentre dibuixava cercles amb el dit sobre el meu pit. I tu què em dones a canvi? -vaig dir-li. De fet era una senyoreta de davantera prominent i no hagués fet fàstics a emportar-me-la al llit, de no ser perquè la seva ortodòncia feia perillar el meu prepuci. Quan estava a punt de treure l'euro per donar-li, vaig sentir un crit que em va sonar una cosa així com a "rrruzia" i seguidament algú em va propinar una empenta tot fent-me caure a terra i caient a sobre meu.

A partid 'aquí no recordava res més. O potser si? Aquella mateixa nit la selecció russa havia eliminat l'espanyoa a quarts de final de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna... I mirant-les bé, les ditades de sang que hi havia a les parets no eren simples ditades... eren lletres eslaves!

Havia aconseguit emportar-me a la meva habitació a aquella russa que em donava un morbo increïble, i que no parava de crida el nom del seu país degut a la fita assolida per la seva selecció de futbol. Vaig estirar-la al llit amb desesperació i la vaig començar a despullar. Sabates... fora, smarreta... fora, faldilla... uhmmmm... fora!... tanga... hehehe... fora! I ja quan només em faltava treure-li els sostens, es va aixecar i va sortir corrents. Potser tenia una necessitat d'últim moment abans de passar a l'acció? Al cap de res va tornar amb dos ganivets, el de tallar el pa i el de tallar el pernil. Em començava a posar nerviós. Em va donar el ganivet del pernil. -Me guzta sgrima -va dir. ¡Pero esto es muy peligroso! -vaig dir jo. -¡Zi no sgrima, no cama! Allò era una bogeria. Però ben pensat, la meva vida en si era una bogeria. Ella va atacar primer, jo m'intentava defensar, però en veure que no tenia cap mirament, vaig haver de treure'm els meus, de miraments. En pocs minuts allo es va convertir en una carnisseria. Ella no parava de cridar "Rrruzia!" i cada cop que em tocava ho escrivia a la paret amb la seva pròpia sang. En veure-ho, jo, una mica cansat d'aquell numeret, vaig començar a fer el mateix: "ESPAÑA!".

I després què va passar? Ni idea. Però bé, ja no tenia més cigarrets, i per tant no podia continuar pensant. Quan ja estava a punt de sortir de la banyera, la noia russa va entrar al bany. Ara se la veia més calmada. -¿Puedo meterr en bañerra? -va dir. Meter y sacar... meter y sacar, nena -vaig respondre-li. Ella va respondre amb un somriure i va entrar dins la banyera amb mi. I no recordo res més d'aquella nit. I la veritat, me la porta fluixa. Tampoc recordo si després del combat d'esgrima vam follar, però el que sí que us puc dir és que vam follar a la banyera. Però aquest cop no us explicaré com va ser. Potser a la propera història... ;)

Player 24

Apareguda a la revista Distorsió d'octubre del 2008


Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Penitència

Estimada Mireia,

Aviat farà dos anys que ens vàrem veure per darrer cop. Tot i això has de saber que encara penso en tu. Junts vam viure els que, n'estic segur, varen ser els millors dies de la meva vida i romandran coents i joiosos al més profund del meu cor per sempre més.

Tot començà a l'autocar que ens havia de dur a aquella casa de colònies del Priorat. Abans d'arrancar, els monitors vam passar llista per darrer cop. Els estius dels meus primers anys a la universitat els dedicava a treure'm uns calerons treballant com a monitor de lleure i aquest cop ens enfrontàvem a una estada de dotze dies amb adolescents. Com és típic en aquestes edats, els nois jugaven com a bèsties i s'empenyien entre ells mentre s'insultaven deixant en evidència de la manera més cruel possible els seus petits defectes. Per una altra banda, les noies s'ajuntaven en grupets més reduïts per explicar-se les seves aventures amoroses i algun que altre petit secret. Vaig passar llista per darrer cop: -Joan Martí-, Present!-; Laura Maló-, Aquí!-; Mireia Net-, -Sóc jo- vas dir tímidament. Vaig notar que alguna cosa m'impedia continuar amb la llista. Els teus ulls verds ben oberts es van quedar fixats als meus, i els meus als teus. Eres tu, Mireia, una noia de quinze anys amb aspecte engelical que des del primer moment va despertar un sentiment paternal en mi. O potser no era precisament paternalisme el que vaig sentir... No t'ho sabria dir.

Finalment arribàrem a destinació. Els nois i noies van baixar a corre cuita de l'autocar amb les grans motxilles a l'espatlla. Jo ja em dirigia cap a l'interior de la casa a saludar els propietaris, quan de sobte vaig sentir una exclamació i seguidament uns laments: -aiii! Em vaig girar. Una noia havia caigut a terra quan baixava de l'autocar amb la motxilla a sobre. Vaig córrer cap a ella i en veure-la no vaig saber com reaccionar durant uns segons. Eres tu, Mireia. Et vaig agafar la motxilla i et vaig ajudar a aixecar-te. T'havies fer una petita ferida al genoll, no era greu però calia desinfectar-la. Et vaig portar dins la casa i vaig demanar la farmaciola. Després vam anar als lavabos. Un cop allà vaig procedir a netejar-te la ferida amb aigua i sabó. Tot i que els pantalonets curts que portaves ja mostraven de manera generosa les teves boniques i ja ben fornides cames, no vaig poder evitar el rubor que em va provocar haver-les de tocar. Tot i això, un cop la ferida ja era ben neta, i li havia posat iode amb delicadesa amb un cotó-fluix, un acte reflex em va fer acariciar-te la cama de dalt a baix de manera inconscient però perversa, per acabar donant-te un copet a la cuixa.

Quan vaig arribar al menjador a l'hora de sopar, tothom ja seia a taula. Jo havia estat preparant el joc de nit. Per coses de l'atzar em va tocar seure davant teu. Les nostres mirades es van tornar a fixar durant uns segons, sense possibilitat de reacció. Finalment, com si es desfés l'encanteri vaig dedicar-te un somriure i una cucada d'ull que vas respondre tímidament amb un altre somriure. A taula, mentre sopàvem no paraves de riure'm les gracietes, que per cent no tenien cap mena de gràcia i qualsevol altre m'hagués fotut un bon clatellot per imbècil. Recordes aquella amiga teva que feia "la màquina loca de Play-Doo" traient el puré de patates d'entre les dents? No recordo com es deia, només que li vaig haver de picar la cresta. I la veritat, em va saber molt de greu, perquè tot i que era una mica fastigós, en el fons m'estava partint la caixa.

Després de sopar va començar el joc de nit. Havíeu de buscar amb llanternes els monitors amagats pel bosc. Us va costar molt trobar-me, tot i que finalment ho vàreu aconseguir. De seguida que els hi vaig donar la pista pertinent per continuar el joc, els teus companys van marxar corrents. En canvi, tu amb la teva mirada innocent semblava que no en tinguessis prou. Estic molt cansada -em vas dir. Et vaig vaig passar el braç per darrere les espatlles i vas recolzar el cap contra el meu pit. Llavors et vaig acariciar tendrament els teus fins cabells llargs, fent-los passar entre els dits de la meva mà. Tu vas aixecar la mirada cap a mi els nostres rostres es van anar apropant poc a poc fins que finalment, darrere d'aquells matolls i sota la llum de la lluna minvant d'aquella nit estelada, ens vam besar apassionadament. Tot i que era conscient que estava cometent un acte prohibit, el delit que em provocaven els teus llavis melosos i carnosos no feia gens fàcil la tasca de desenganxar-m'hi. No sé quant temps va passar, però tot i que desitjava que aquell moment no acabés mai, vaig acabar per vèncer la temptació i m'hi vaig desenganxar. Llavors et vaig donar un copet al cul i et vaig dir: va, vés a buscar els teus companys, que ja queda poc per acabar el joc.

Per acabar el dia vam seure tots en rotllana i vam cantar cançons acompanyats de al guitarra. Tu vas venir cap a mi i vas seure a la meva falda recolzada contra mi. Ja no puc més, estic molt cansada -em vas dir. La veritat és que havia estat un dia molt dur per a tu. Llavors et vaig acompanyar a les habitacions. Un cop allà et vaig ajudar a fer el llit. El moment més crític va arribar quan t'anaves a posar el pijama, En un primer moment vas estar a punt de treure't la samarreta de cop, però llavors vas reaccionar i te'm vas quedar mirant. Jo no sabia exactament cap a on mirar. Ja marxo... -vaig dir. No vaig acabar de pronunciar aquelles paraules que tu ja procedies a treure't la samarreta... i quan vas acabar, els pantalons, tot mostrant-me la teva roba interior. Seguidament vas venir cap a mi em vas abraçar. La teva boca va buscar la meva. No puc -vaig dir. Sisplau... -vas dir tu. Finalment vaig caure vençut per aquella mirada angelical i ens vam estirar al llit amb desesperació. ET vaig desfer amb cura els sotens per poder gaudir d'aquells dolços pitets que vaig petonejar i contornejar amb la llengua fins provocar-te els primers sospirs. Vaig continuar explorant en direcicó al teu baix ventre, no sense abans fer una parada al teu sensual melic, per acabar descobrint el fruit prohibit que amagaves entre les cames. Començaves a experimentar el plaer com no l'havies experimentat en la teva vida. Poc després vas agafar el meu membre i hi vas començar a jugar, tot observant com anava creixent fins que finalment va arribar el moment àlgid. Poc a poc, i amb tota la tendresa que vaig poder em vaig introduir dins teu. El ritme de la teva respiració va augmentar en sec. Jo sospirava. El plaer de l'enllaç afegit al suau tacte de la teva pell convertia allò en un moment únic i irrepetible. Els teus sospirs es van anar transformant tímidament en petits gemecs a mesura que anava augmentant el ritme, tot i que sempre amb tota la delicadesa que mereixies. Finalment l'orgasme et va provocar diversos espasmes, i això va ser l'empenta que alhora va dur-m'hi a mi. ET vaig fer un petó al front i em vaig estirar a reposar, però en aquell moment vaig percebre que no estàvem sols: uns monitora ho havia vist tot.

Dotze anys, cinc mesos i tres dies. Vull creure que aquella reacció en contra meva al judici va ser induïda pel teu pare. Tu no ho volies això. Com està la criatura? Finalment va ser nen o nena? Espero que un bon dia li parlis del seu pare. Mireia, aquí dins em tornaré boig. No puc parar de pensar en tu. Ara que ja has complert la majoria d'edat, espero amb neguit la teva visita. La desesperació no em deixa viure. Si aquesta visita no arriba aviat, em veuré abocat a l'abisme. Conservo la quantitat suficient de somnífers que he anat recollint durant aquests anys aquí dins.

Aquí o al més enllà, sempre teu.

Player 24

Aparegut a la revista Distorsió de maig del 2008

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Jocs de risc II

Propera parada... Camp de l'Arpa. Encara quedaven bastantes parades fins arribar a Sants. A més, allà hauria de fer transbord i empassar-me algunes parades més. No us podeu ni imaginar com odiava viatjar en metro. A més, anava ple com un ou i l'angoixant sensació de manca d'aire semblava que no acabaria mai. Uns minuts més tard, un grup de tres estrangers es va aixecar deixant els seus respectius seients lliures. Per fi em vaig poder permetre un descans i vaig seure al costat d'una rossa que mirava per la finestra. Tot i que no li podia veure la cara, aquella noia no pintava gens malament.

Finalment arribàrem a Sants-Estació. Aquella noia es va aixecar i va romandre davant les portes, tot esperant que aquestes s'obrissin. Seguidament em vaig aixecar jo i em vaig col·locar darrere seu per poder observar en primícia el seu cul rodonet, ben marcat pels pantalons ajustats que portava. Els seus cabells rossos desprenien una intensa fragància femenina. Tot seguit les portes es van obrir i ella va sortir del vagó a pas lleuger. Semblava tenir pressa. No sé per quin motiu, segurament per algun instint primitiu, vaig seguir-li el pas pels túnels del metro. De debò que valia la pena seguir amb la mirada el moviment a un costat i a l'altre del seu darrere quan caminava.

Afortunadament ella també anava a agafar la línia verda, i quan vam arribar a la corresponent andana es va aturar. Jo em vaig quedar a la seva esquerra, una mica endarrerit. Però llavors es va adonar de la meva presència i es va girar cap a mi. No m'ho podia creure... era ella... el mateix diable en cos de nimfa. Per l'expressió de la seva cara vaig notar que m'havia reconegut de seguida. Jo, aterrat, no sabia si saludar-la o marxar corrent. Holaaaa! -va dir la Martona- quant de temps!. Em va fer dos petons com si res de tot allò hagués passat. El tren va arribar i vam pujar-hi plegats. Mentrestant ella va iniciar una conversa, però com era habitual en ella, més que una conversa va resultar ser un monòleg: on vas? -no em va deixar temps per respondre- jo vaig al club de polo, saps? Però no et pensis que sempre vaig en metro, normalment vaig en el meu SLK, però ara el tinc al taller. No m'agrada gens anar en metro, és molt incòmode, fa pudor i trobo que la gent que hi va té molt poca classe, saps? A vegades també vaig en taxi, saps? Però m'he adonat que no portava a sobre la Visa Oro... Aquell allau de frases, la majoria d'elles estúpides, es va prolongar fins que vam arribar a Zona Universitària, però jo ja feia estona que sentia sense escoltar i la meva mirada se centrava en els seus desitjables i voluptuosos pits. Bé, quedem aquí d'aquí dues hores, que després vull que m'acompanyis, saps? Déuuuu! I va marxar sense que jo tingués temps de respondre-li. Tenia ben clar que tornar a veure-la era altament perillós. O potser no ho tenia tan clar. Potser pagava la pena córrer aquest risc. De moment aniria a la uni a fer la pràctica d'LC2.

Dues hores més tard ens trobàvem al mateix lloc. Venia amb els cabells molls, suposo que degut a la dutxa de després de fer esport. Per cert, se'ls havia tallat més d'un pam respecte l'altre cop que ens vam trobar. Eiii! -va dir- una amiga m'ha deixat dos-cents euros per agafar un taxi, però primer hem de passar per casa meva per agafar la "credit card". La idea de tornar a casa seva no m'acabava de fer el pes, i més considerant que el darrer cop vaig haver de sortir per potes i en roba interior, per acabar arribant a casa en un cotxe patrulla de la urbana. En qualsevol cas, no tenia la més mínima intenció d'entrar-hi, em quedaria fora.

Finalment vam arribar a la seva casa de Valldoreix. Són vint-i-sis euros -va dir el taxista. La Martona li va donar el bitllet de dos-cents i li va dir que es quedés amb el canvi. No m'agrada portar ferralla -va afegir. Malauradament no vaig tenir elecció, la Martona em va agafar la mà i em va portar dins de casa. La minyona ens va sortir a rebre: buenas tardes señorita. Ella ni se la va mirar, i va pujar directament escales amunt. En pocs segons tornava a baixar amb la tarja de crèdit. Llavors em va tornar a agafar la mà i vam tornar a marxar. Aquest cop vam marxar amb el Cayenne del seu germà, que semblava ser que encara era als Estats Units.

Vint minuts després estàvem al Passeig de Gràcia. Allà vam entrar a la botiga Dolce&Gavanna. Els preus feien venir esgarrifances. Semblava ser que la Martona havia d'anar a una festa privada dissabte següent, i per això necessitava un vestit nou. Després de gairebé mitja hoa donant voltes per la botiga, em va carregar amb una desena de vestits que havia arreplegat i se'n va anar cap als emprovadors. Em va dir que l'acompanyés. Un cop allà, em va agafar un dels vestits i va fer córrer la cortina. Aquest vestit és de monja! -vaig sentir que rondinava des de l'altra banda de la cortina- Una mica més i m'arriba als peus! No entenia exactament de què es queixava, ja que havia fet una tria dels vestits més curts i escotats de la botiga. Entra un moment, vols? -em va dir de sobte. Sense sospitar què m'esperava a l'altra banda de la cortina, hi vaig entrar. Però en veure l'inesperat panorama, un cop a dins, vaig tancar-la ràpidament. Allà hi era ella, només ella, sense cap mena de drap cobrint el seu cos. Mira, m'he fet les engonals brasileres, saps? T'agraden? -va dir. Molt... -vaig respondre jo mentre anava repassant amb la mirada les meravelloses corbes del seu cos de dalt a baix. Llavors em va agafar les mans i les va posar sobre els seus pits rodons i generosos. Em mirava decididament als ulls, amb aquella mirada cínica que em produïa certa inseguretat. Seguidament em va tornar a agafar les mans i les va baixar pel seu cos, seguint les arrodonides formes dels seus malucs, arribant finalment a l'entrecuix. Un cop allà, els meus dits es van començar a bellugar de manera entremaliada tot provocant-li els primers sospirs de plaer. Per moments la seva vagina s'anava trobant més i més humida, i els sospirs s'anaven convertint en gemecs. La temperatura dins aquell emprovador s'anava escalfant cada cop més. Mentre l'estava tocant, ella em va començar a treure el jersei i la samarreta. Llavors em va llepar els mugrons, primer un... després l'altre... després un altre cop el primer... i un altre cop el segon. Seguidament em va treure els pantalons... i a continuació els calçotets, posant de manifest la meva evident erecció, que ja feia una bona estona que perdurava. Llavors es va acotxar i va començar a seguir el meu penis amb llengua, començant per la base i arribant finalment a la punta, per acabar introduint-se'l completament a la boca. El plaer es va començar a estendre arreu del meu cos. Després de delitar-se una bona estona amb el meu membre es va aixecar, va treure un preservatiu, me'l va donar, i es va repenjar a la paret, tot mostrant-me el seu pastisset. Sense pensar-m'ho un moment, la vaig penetrar. Ella va començar a cridar amb força. L'importava ben poc que la sentís alguna treballadora o qualsevol altre client. Jo no m'acabava de sentir còmode en aquella situació i vaig accelerar el ritme. Ella va respondre gemegant amb més força i donant cops a l'envà. Aquella estranya sensació era agradable i desagradable alhora. Al cap d'una estona, vaig esclatar.

Ens vam vestir. Ella va agafar tots els vestits de terra i els va deixar a sobre el mostrador com si res hagués passt, tot dient-li a la dependenta: no me gusta ninguno. La dependdenta, sopresa, no va gosar fer cap comentari. Un cop a fora em va dir: m'encanta venir a follar aquí... per cert, m'han regalat una cosa que vull estrenar aquesta nit, tenim reservada una habitació a l'Hotel ARS.

***

Aquella nit li venia de gust fer el paper de submisa, així que la vaig lligar al llit amb les manilles de seda que li havien regalat i li vaig posar una bena als ulls. No saps com m'excita això -va dir. Em vaig encendre una cigarreta i me la vaig quedant mirant durant uns minuts. Era allà, nua, emmanillada i embenada. Seguidament vaig marxar intentant fer el menor soroll possible.

Player 24

Aparegut a la revista Distorsió de març del 2008

Il·lustració per Guille Martinez-Vela

Incest

Aquella relació havia durat el que dura una capsa de preservatius... de vint-i-quatre unitats si no recordo malament. Aquest cop havia estat més traumàtic que mai, cosa que em va provocar un cert desequilibri emocional. El pitjor de tot era que aquest esdeveniment no es podia produir en pitjor moment... en quinze dies m'esperarien els examens finals de SIS2, COM1, Camps i CISE4. Necessitava respirar aire fresc per desconnectar d'aquell ambient tan desfavorable.

El paisatge que es podia contemplar des de la finestra d'aquell autocar es tornava cada cop més commovedor: rius braus d'aigua cristal·lina entre prats verds carregats d'esperança, i al fons, muntanyes altes amb el cim nevat. Em dirigia a la casa rural d'uns familiars llunyans que havia conegut en un casament uns mesos enrere. Era un matrimoni que vivia en una masia apartada, a pocs quilòmetres de la Pobla de Segur. Allà esperava trobar la pau i la calma necessària per preparar els exàmens finals de juny.

Després de prop de tres hores, finalment vaig arribar a la Pobla. Allà m'esperava el meu oncle amb el seu Suzuki Santafe. En mitja hora arribàvem a aquella casa situada al bell mig del paradís. La tieta em va rebre amb una abraçada efusiva, tot i que amb prou feines la coneixia. De seguida em va conduir a la que seria durant cinc dies la meva habitació. Era molt acollidora: tenia les parets de pedra vista i els mobles eren rústics. El llit era enorme i hi havia un ample escriptori antic encarat cap a una finestra. La tieta va obrir la finestra: el paisatge era colpidor. Des d'allà es podia veure un petit llac envoltat de vaques pasturant, situat a la part del darrere de la casa. Si necessites res només cal que ho diguis -va dir la tieta- ets a casa teva.

Quan vaig acabar de desfer les maletes i d'endreçar la roba a l'armari, em va venir a buscar l'oncle: va, vine, que t'ensenyaré la casa. Tenia una manera de parlar una mica brusca, es notava que era un home de camp. El vaig seguir. Primer em va portar al darrere de la casa, allà les vaques pasturaven lliurement. Tenim exactament quaranta tres vaques -va dir. Després em va portar dins d'una nau annexa a la casa amb un dipòsit d'acer a sobre. Allà dins hi havia les màquines de munyir les vaques. La llet anava a parar al dipòsit d'acer de sobre. Un camió cisterna la venia a recollir cada dia. Després em va ensenyar les menjadores: aquí posem el pinso per a que mengin -va dir l'home.

D'aquí una estona, quan torni de l'institut, coneixeràs a la teva cosina -va dir l'oncle. Una cosina? -vaig pensar. En cap cas m'esperava que aquella parella tan servicial tingués una filla. Segur que us entendreu molt bé, és molt bona nena -va afegir l'oncle. No sé exactament per què, però a partir d'aquell moment van començar a brotar moltes curiositats dins el meu cap. Cóm seria? Quina edat tindria? La curiositat em menjava per dins.

Em vaig instal·lar a l'escriptori per començar la marató diària d'estudi. Vaig treure els apunts de COM1 i la col·lecció d'exàmens resolts. Déu ni do com costa aconseguir la concentració necessària per començar a estudiar. I a sobre aquell paisatge tan verd, il·luminat pels primers raigs de sol estiuencs de juy, donava unes ganes impressionants de sortir i estirar-se a la gespa. Hola Berta! Cada dia estàs més guapa! Aquella veu jove i femenina venia de fora. Vaig guaitar per la finestra: hi havia una noia d'uns vint anys acariciant les vaques. Els seus trets bruns provenien inconfusiblement de la família. No hi havia dubte: havia de ser la meva cosina. La noia va anar a acariciar 3 ó 4 vaques més i tot seguit es va descalçar. En aquells moments m'hagués agradat sentir el pessigolleig d'aquella gespa verda i humida en els seus peus descalços. Poc després es va començar a treure els pantalons, deixant al descobert unes cames molt femenines, el principi de les quals estava ocult sota unes calcetes que des de la meva posició semblaven ser de color rosa. Seguidament es va treure la samarreta de tirants, tot mostrant els sostenidors a conjunt amb les calcetes, deixant-la a continuació cuidadosament sobre la gespa. Davant aquella escena tan imprevista em van començar a pujar els colors... i alguna altra cosa. I si no en tenia prou amb l'espectacle que estava presenciant des d'aquella posició privilegiada, la noia es va desfer dels sostenidors i de les calces en un tres i no res. Em vaig quedar embadalit observant aquelles corbes tan sensuals. Tenia un cul perfectament rodó. La noia va entrar al llac i es va posar a nedar. Maria! Vesteix-te que et constiparàs! -era la veu de la tieta. D'acord mare... -va respondre ella amb to de resignació. La cosina va sortir de l'aigua i va recollir la roba. Ara li vaig poder eure els pits... perfectes com tota ella. Abans de marxar va mirar cap a mi, semblava ser que ja feia estona que s'havia adonat de la meva presència. Em va cucar l'ull i va entrar cap a dins de la casa.

A sopar! -va cridar la tieta. Vaig recollir els apunts de COM1 i vaig baixar al menjador. Allà la meva cosina parava la taula. Hola cosinet -em va dir amb una mirada un xic desafiadora. Tot seguit va entrar l'oncle: ja coneixes la nostra filla Maria? -va dir. Sí, ens hem conegut aquesta tarda -es va avançar la Maria sense que tingués jo temps de dir res. Vam seure tots a taula i de seguida va venir la tieta amb l'amanida i una cassola. Em passes el setrill, cosinet? -em va dir la Maria. Li vaig apropar i ella va amanir l'amanida. La tieta va servir la sopa. Aquella sopa ressuscitava un mort, estava tan bona que no vaig dubtar en repetir quan me'n van oferir més. Després va portar una coca de bacó i verdures que estava també boníssima. Aquella senyora era una cuinera excel·lent. Quan vam acabar de sopar la Maria se'm va acostar per recollir-me el plat, i va ser llavors quan em va dir a cau d'orella: espero que hagis sopat de gust... això s'agraeix al llit. Em vaig girar per mirar-la als ulls. Estava entre espantat i frisós per fer-la meva. Ella em va respondre amb un somriure.

Abans d'anar a dormir, l'oncle em va oferir un cafè i una copa de licor d'ametlles que vaig acompanyar d'una cigarreta. Me'n vaig a dormir oncle, que demà vull matinar per estudiar -vaig dir. Bona nit, fill -va respondre ell, i tot seguit vaig pujar a la meva habitació. Vaig entrar, vaig tancar la porta i em vaig treure la roba per posar-me el pijama. Quan encara estava en calçotets algú va picar a la porta. Sense esperar un "endavant" per part meva, va obrir. Bona nit cosinet -era la Maria. Portava una camisola blanca de ras fins als genolls, amb un escot més que suggerent. He vingut a fer-te companyia una estoneta -va afegir. La vaig mirar. Els seus ulls negres eren foscos i penetrants, això feia que la seva mirada fos profunda i sensual. Vaig agafar el meu pijama amb la intenció de posar-me'l, però ella em va aturar: no te'l posis, total, pel que t'ha de durar posat. Mentre pronunciava aquestes darreres paraules es va baixar la part de dalt de la camisola, deixant al descobert els seus pits voluptuosos. Me'ls va acostar a la cara. La seva intenció era clarament que fossin recorreguts per la meva llengua. No m'hi vaig poder resistir. Ella va començar a esbufegar mostrant els primers indicis de plaer, deixant lliscar pel seu cos avall la camisola. No portava res més a sota. La meva mà va començar a explorar entre les seves cames, trobant de seguida les primeres mostres d'humitat. Mentrestant ella em va treure els bòxers i després d'unes breus carícies a l'escrot, em va agafar el penis, fent-lo lliscar amunt i avall, amb la intenció de posar-lo erecte. Quan ho va aconseguir em va estirar al llit i se'm va col·locar a sobre. Oh si cosinet! -va començar a gemegar. La noto molt, cosinet! -va continuar. Es repenjava amb les seves mans sobre el meu pit i realitzava uns moviments pèlvics gairebé artístics. Em va agafar les mans i les va posar sobre els seus pits, continuat tot seguit aquella dansa del plaer. No m'acabava d'entrar al cap que una noia de camp n'entengués tant de sexe. Jo estava arribant al final, i ella se'n va assabentar. Es va aixecar i amb les dues mans em va masturbar a l'espera de que sorgís el nèctar. No va trigar en sortir, acompanyat d'un breu gemec, i ella se'l va escampar pels pits amb mirada perversa i cara de golosia. Bona nit! -va dir. Tot seguit em va fer un petó al front i va marxar.

El temps passa molt ràpid quan t'ho passes bé, i els cinc dies es van esgotar amb celeritat. L'oncle va carregar les maletes al Nissan Terrano II de la Maria, que seria qui em duria al poble. Torna quan vulguis, això és casa teva -va dir l'oncle. Un cop a la parada d'autobusos, em vaig acomiadar de la cosina, que no en va tenir prou amb dos petons a les galtes, i es va llençar contra mi per fer-me un llarg i apassionat petó. Déu ni do quins dies, oi? -va dir ella amb un somriure. Déu ni do.

Player 23

Aparegut a la revista Distorsió de novembre de 2007

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

Jocs de risc

Merda! Vaig exclamar quan me'n vaig adonar que no portava ni un dero per pagar aquell cafè ranci i amb sabor a recremenat de la cafeteria de la universitat. Te lo pago mañana -li vaig dir al cambrer. Esto no es un banco -va respondre amb to xulesc- aquí no se fía, o pagas o me lo llevo. Va ser llavors quan una veu fina i melosa que provocava un pessigogeig a l'oïda, i de retruc, una erecció va dir: cobra-me'l a mi. Em vaig girar per observar-la amb deteniment. Vaig veure com una rossa imponent d'ulls foscos i penetrants es disposava a treure de la seva bossa de tons daurats i brillants els diners per pagar el seu cafè, i el meu. Tot i que semblava tenir el cabell molt llarg, gairebé fins a la cintura, el duia recollit. No vaig tenir temps de donar-li les gràcies que em va estirar de la samarreta tot conduint-me cap a una de les taules de la terrassa i em va dir: vine amb mi, que em faràs un favor. Va faltar poc per a que vessés els dos cafès per la forta estrebada.

Vaig demanar permís a dos nois que jugaven al mus a la taula del costat per agafar la cadira que semblava estar buida, i vaig seure a prendre el cafè amb aquella rossa. Em dic Marta, però m'agrada que em diguin Martona -es presentà. Parlava un català relaxat, típic de la classe mitja-alta de Barcelona, i utilitzava molts anglicismes, tot i que la paraula que més repetia era "súper". Era allà al Campus Nord de la UPC perquè havia anat a escoltar una conferència sobre astrologia. A mi els astres em fascinen, saps? -va afegir. Em va deixar ben clar que vivia en una "súper casa" de 250 metres quadrats... per planta, a Valldoreix. També em va explicar que estudiava filologia romànica a la universitat Abad Oliva i que els seus "hobbies" eren el golf, el tir al plat i l'equitació. Semblava ser que l'esquí no li agradava perquè tenia la pell molt blanca i fina, el que la feia sensible al sol de la muntanya. Va continuar parlant durant uns minuts que semblaven no acabar mai, i tot plegat sense haver-li preguntat jo res. Aquesta nit hi ha un ball a la meva uni, però s'ha d'anar amb parella... i jo no en tinc. Voldries acompanyar-me tu? Em vaig quedar una mica perplex per la proposta. Una desconeguda m'estava proposant acompanyar-la a un ball, en un lloc desconegut. Vinga va, vine amb mi -em va dir sense tenir temps a donar-li una resposta. Tenia la sensació que la meva voluntat no comptava per a res.

Em va dur cap al pàrking d'ESADE, on tenia aparcat el seu cotxe, un Mercedes SLK descapotable platejat que devia cosa un bon pessic. Va, digues on vius, que anirem a buscar a casa teva un smoking pel ball. Semblava que tenir un vestit de cua era el més normal del món, així que li vaig dir tímidament: jo no en tinc d'això... No pateixis -va dir ella- anem a casa meva. En vint minuts ens vam plantar davant de casa seva, una torre impressionant de tres o quatre plantes, amb el corresponent jardí amb piscina. Els seus pares no hi eren. Em va dir que estaven de viatge, negociant unes accions a Sant Petesburg. Res més entrar a la casa ens va rebre la minyona amb un somriure i un buenos días. Era una dona d'uns cinquanta anys i portava un davantal. Se la veia molt àgil i activa. ¿Qué deseará para comer? -digué la minyona- ¿y su amigo... se quedará a comer? La Martona li va dir que li venia de gust arròs tres delícies, i sense consultar-m'ho va dir que sí a la segona pregunta. Seguidament va cridar a algú: Alfredo!!! Al cap d'un moment va aparèixer per una de les múltiples portes un senyor de petita estatura i trets facials indígenes. Alfredo, pren-li les mides a aquest noi i fes-li una jaqueta d'smoking, siusplau -va dir la Martona- els pantalons, la camisa i la corbata t'aniran bé els del meu germà. El seu germà era d'intercanvi als Estats Units. En menys de cinc minuts, aquell home menut va aparèixer amb una cinta mètrica i em va prendre mides. De seguida va marxar a fer la feina.

Després de dinar i de veure la pel·lícula "¿Conoces a Joe Black?" en una pantalla de 55 polsades, la Martona em va conduir a una habitació. Allà m'esperava la roba neta i planxada. Fins i tot hi havia uns calçotets Dolce&Gabbana sense estrenar. T'espero baix d'aquí a 20 minuts -em va dir. Em vaig posar aquella roba tan extremadament elegant que feia que no em reconegués a mi mateix.

Van passar els 20 minuts i jo ja l'esperava a la sala central de la planta baixa. Va ser llavors quan vaig veure unes sabates de taló d'agulla baixant les escales. Seguidament vaig veure les seves cames d'escàndol. Semblava que aquell festival de carn no havia d'acabar mai, i de fet podria dir que gairebé no va acabar, perquè aquell vestit de nit negre deixava veure més del que amagava. Tot just tapava l'escot fins als mugrons, mentre que deixava a l'aire el seu sensual melic. La diadema, les arracades i altres ornaments, tots platejats amb diamants de veritat, eren el complement ideal per tal d'acabar d'arrodonir aquelles formes que feien venir marejos.

Mai m'acostumaré a la poca finura amb la que condueix la gent de Barcelona. En no més de 13 minuts ens vam plantar a Montjuïch. Allà ens esperava una taula al restaurant "el Xalet". Ens van asseure en una sala tota de vidre, amb unes vistes precioses a la ciutat, i que a més girava tota ella. De seguida va venir el cambrer a prendre nota. De la mateixa manera que havia estat seucceint al llarg del dia, la Martona va triar per mi. Prendríem un menú degustació a base de llamàntol acompanyat d'un Tinto Pesquera Millenium del 96. En un no res va tornar el cambrer amb l'ampolla de vi. Em va mostrar l'ampolla, em va matissar que estava treta de la bodega a 8 graus de temperatura, i em va servir una mica per a que el tastés. Tot i que sóc un complet ignorant en el món de l'enologia, vaig fingir ser un expert. El vaig olorar, vaig remenar la copa per observar la llàgrima al cristall. Després el vaig tastar. Primer vaig apreciar el cos, després el sabor i per últim el regust. El vaig trobar perfecte, i vaig dir al cambrer que podia accedir a servir-lo. Tot i que per a mi qualsevol vi que tingui més bon gust que el Don Simon ja és un bon vi, sempre havia volgut fer això.

Cap a les onze vam arribar a la sala on es celebrava aquella festa. Tothom vestia extremadament elegant. L'orquestra va tocar tot tipus d'estils de música, des del Paquito Chocolatero, passant per la Macarena, fins a clàssics de Nirvana o Guns'n'Roses. Cap al final de la festa va arribar el moment de les ca´nçons lentes. Va sonar la banda sonora de Titanic. Va ser llavors quan la Martona se'm va començar a apropar més i més, fins que vam acabar ballant totalment enganxats. El seu cap es recolzava tendrament sobre la meva espatlla quan vaig notar que la seva mà es va anar desplaçant poc a poc des de la meva cintura fins arribar al mig de les meves cames, d'on ja no va marxar, tot romanent acariciant les meves parts sensibles. Vaig començar a excitar-me desmesuradament, i de manera gairebé involuntària, vaig accedir al seu entrecuix amb la facilitat que m'oferia aquell vestit tan curt. Vaig continuar explorant, i tot apartant-li la tanga, vaig notar que estava humida.

Cap a les quatre de la matinada arribàvem a casa seva. Espera't un moment, ara torno -va dir- pots esperar-me al sofà i posar la tele. No feien més que programes per a treure els calers a la gent a base de missatges de mòbil. Va ser llavors quan va aparèixer ella amb un barnús blanc amb detalls roses i les sabatilles a conjunt. Es va plantar davant meu per a que pogués observar en primer pla com es treia la diadema, tot deixant-se anar la llarga i rossa cabellera. Fent-se la dòmina em va dir que m'aixequés. Llavors va seure ella al sofà i va apagar el televisor. Vaig començar a sentir una certa calor al meu interior quan en deslligar-se el barnús vaig observar que no portava res més que això, el barnús. M'estava mostrant sense cap mena de pudor tots els seus encants, tant els del bust com els de l'entrecuix. Despulla't -em va dir. No sé ben bé per quina raó, vaig obeir, tot desfent-me d'aquell smoking que començava a donar-me massa calor, fins quedar-me només amb aquells bòxers negres Dolce&Gabbana. Els calçotets també -em va dir alhora que treia d'una butxaca interior del barnús una pistola. En un principi, com a acte reflex, em vaig cobrir la cara amb els braços per l'ensurt que em va donar, però de seguida vaig reaccionar. No podia ser de debò. Pammm! Va disparar contra la paret. Jo em vaig llençar contra el terra. Ves amb compte! -vaig cridar. És una HK-P200 de 9 mil·límetres, -va dir- és la meva arma de tir. I què diran els teus pares quan vegin el forat a la paret? -vaig preguntar-li. No pateixis, l'Alfredo ho arreglarà, -va dir ella- ara treu-te els calçotets. Amb l'arma a la mà, no vaig gosar desobeir-la. Em sentia nu en un lloc estrany i perillós. Mentrestant ella va començar a llepar viciosament aquella pistola. Seguidament se la va refregar pel cos fins arribar a la zona genital. Se la va refregar per la vulva durant una bona estona mentre rebufava i em mirava amb cara d'estar sentint molt de plaer. Poc després de la va introduir a la vagina a mode de consolador. Jo no gosava moure'm davant l'escena que estava presenciant: una pija s'estava masturbant amb una pistola carregada. Saps què és un cunnilingus? -va dir ja amb la pistola fora. No només sé què és, sinó que a més conec cinc tècniques de les quals en domino tres -vaig repondre fent-me l'interessant. Mentre li llepava la cirereta del pastís, es va encendre una cigarreta. El fet que no deixés anar la pistola ni un moment no em permetia acabar de concentrar-me. Quan va acabar de fumar, va llençar la punta de la cigarreta a terra i tot seguit va apartar-me d'entre les seves cames per estirar-se al sofà. Folla'm! -em va dir. Si, es clar -vaig dir jo- suposo que tindràs condons aquí casa teva, perquè jo no en tinc... -vaig afegir. Ah no? I com goses entrar a casa meva sense condons? -em va respondre amb ira- els tius sou uns perfectes ineptes! Tens exactament un minut per fotre el camp d'aquí abans no sonin les alarmes. Sense pensar-m'ho un segon vaig recollir els Dolce&Gabbana de terra i vaig marxar per potes.

Sol, aterrit i nu caminava en aquella negra nit de tardor, esperant arribar a un lloc segur, tot amagant-me entre els cotxes.

Player 23

Aparegut a la revista Distorsió d'octubre del 2007

Il·lustració per Guille Martínez-Vela

La noia de taronja

Doble parella de reines i vuits. El Joel s'havia tornat a emportar la partida. Diversos dijous al llarg del curs, el meu menjador es solia convertir en un local social. Cervesa, Jack Daniel's, Davidoffs i Texas Hold'em. Hi havia la majoria d'elements que completen el que jo anomeno hedonisme masculí. El Gerard sempre diu que el que diferencia un club social d'un club freak és la presència de fèmines. Segurament té raó, però aquella nit no seria així, la novia del Joel arribaria d'un moment per l'altre. No tenia el gust de conèixer-la, és més, no l'havia vist mai. O potser si. L'únic que sabia és estudiava telecos, igual que les sis persones que en aquell moment sèiem al voltant de la taula.

Parla el David -vaig dir. Full d'asos i dosos -va dir el David amb contundència. Cesc? Fora -va contestar. Tet? No hi vaig. Vallver? Tampoc. L'aposta per aquella partida havia arribat als 8€ i era el torn del Joel. No se'l veia tranquil. Els seus ulls reflectien la decepció que li havia provocat el fet de confiar fins aquell punt en les seves cartes. Sobre la taula hi havia el dos de cors, l'as de trèvols, el vuit de piques, el dos de piques i el rei de diamants. Joel, parles tu -li vaig recordar. Llavors és quan, amb l'elegància que el caracteritza, va dipositar sobre la taula, primer el dos de diamants i seguidament el dos de trèvols. Què cabron, poker de dosos! -es va lamentar el David. S'havia tornat a endur la partida, i ja era la setena que s'enduia.

Era mitja nit i ja portàvem més de dues hores jugant. Mentre el Tet repartia les cartes, vaig servir una altra ronda de whisky. Vaig fer l'aposta inicial i vaig mirar les cartes sobre la taula, després vaig mirar les meves. Em vaig retirar. Encara no havia guanyat ni una mà, i en aquesta no tenia res a fer. Llavors algú va trucar a la porta. Deu ser la meva xicota -va dir el Joel. Continueu jugant, ja obro jo -vaig dir. Em vaig aixecar i vaig anar a obrir, inconscient de qui em trobaria a l'altra banda de la porta. Hola -va dir la noia. Es van fer uns segons de silenci que es podia tallar com el paper. Ens vam quedar mirant-nos fixament. Els seus ulls reflectien una inconfusible sorpresa, suposo que igual que els meus. El fet de trobar-se davant de la porta de casa meva va ser tan inesperat per a mi com per a ella. Finalment vaig parlar: hola, tu deus ser la noia del Joel, veritat?. Si -va respondre. Es va tornar a fer el silenci. La noia no sabia cap a on mirar. Jo tampoc. La vaig convidar a entrar i la vaig conduir cap al menjador. El diàleg entre ella i jo va ser tan escàs que les paraules intercanviades es podien comptar amb els dits de les mans. Sincerament, no sabia què dir-li, i ella suposo que es trobava en la mateixa situació que jo. Va saludar els meus companys i li va fer un petó al Joel a la boca. Companys, us presento a la Maria, la meva xicota -va dir el Joel. Aquell petó em va doldre com una punyalada directa al cor. Per guarir el dolor, vaig agafar l'ampolla de whisky i vaig tornar a omplir-me el got. Vaig encendre'm un cigar i em vaig reincorporar a la partida.

Les dues de la matinada. Ja feia quatre hores que durava la partida, però ja feia estona que havia perdut tota l'emoció. El Joel ho havia guanyat gairebé tot. La Maria seia al seu costat, davant meu, però intentàvem evitar-nos la mirada. Jo tenia dos quatres a les mans i n'hi havia un altre sobre la taula. Era l'última, tenia poc a perdre i vaig apostar les poques monedes que em quedaven. No hi va haver sort, el Joel tenia un trio de cincs. Què, sortim una estona? -va dir el Cesc. Au va, marxem -vaig dir jo. En un moment ens vam aixecar tots de la taula. Jo m'he d'arreglar una mica -va dir la Maria. Nosaltres t'esperem al carrer, tenim ganes de prendre l'aire -va dir el Joel. Els cinc nois van marxar. Jo em vaig quedar al pis mentre la noia s'arreglava, per poder després tancar la porta. Vaig engegar la tele i vaig seure al sofà. Un moment més tard va aparèixer ella. Perdona, no tindràs una pinta? -em va dir tímidament, intentant mirar-me a la cara, però sense acabar-ho d'aconseguir. De sobte el cor se'm va accelerar. Em vaig posar en peu i sense dir paraula vaig acostar-m'hi poc a poc. Les nostres cares es van quedar a uns pocs centímetres. Per fi vaig aconseguir que fixés la seva mirada a la meva. Li van sorgir uns colors rosats a les galtes que resaltaven encara més els seus bonics ulls blaus. Em vaig decidir a acariciar-li la cara amb suavitat. M'encantava el tacte de la seva pell. A continuació vaig fer passar els seus fins cabells rossos entre els meus dits. No s'hi va resistir, sabia que els seus desitjos eren els mateixos que els meus, i finalment es va abalançar contra mi. No vaig trigar en sentir la melosa pell dels seus llavis en els meus. Havia desitjat aquell moment des de feia molt de temps. Tímidament va sorgir la seva llengua, la meva no va tenir tantes contemplacions. Assaboria apassionadament el nèctar de la seva saliva. Les nostres mans van començar a baixar seguint els nostres cossos. Vaig seguir el contorn dels seus pits voluptuosos i vaig sentir com, malgrat la roba, els mugrons se li anaven endurint. Vaig voler posar solució a aquell destorb i vaig començar a desbotonar-li amb delicadesa els botons de la brusa, i no vaig parar fins que l'única cosa que la separava de mi era la seva llenceria estampada de colors vius. Ella va fer el mateix amb mi, em va estirar sobre el sofà i ella es va estirar sobre meu. L'allau de petons apassionats va continuar, alhora que els nostres cossos es fregaven intensament amunt i avall, com si es volguessin desgastar recíprocament. Llavors és quan va començar a acariciar-me el membre, ja erecte, primer per fora els bòxers, i després, ja més decidida, per dins. No podia esperar més i vaig descordar-li els sostens per enivar-los al racó solitari on restava amuntegada la resta de la roba.

Vaig agafar-la entre els meus braços i vaig portar-la al meu llit, on l'espai no seria cap impediment per culminar aquella luxuriosa escena. Allà la vaig estirar. La llengua va abandonar la seva boca per continuar explorant el terreny. Després d'entretenir-me uns minuts amb els seus pits vaig continuar avançant tot llepant el seu abdomen. Mentre li retirava aquelles calcetes de colors vaig observar amb atenció la sensualitat que li donava el piercing al melic. Els meus dits neguitosos van entrar al seu entrecuix, humit des de feia estona, després d'acariciar durant uns instants el seu cabell púbic perfectament retallat, mentre notava la seva respiració i sentia com de tant en tant se li escapava algun gemec de plaer. No podia esperar ni un minut més, i tot seguit m'hi vaig estirar a sobre per penetrar-la amb delicadesa. Allà, els dos units, abraçats i acompanyant-nos en el moviment de vaivé, sentíem el nostre pols accelerat, els nostres cors bategaven amb força. Els seus sospirs i gemecs eren cada cop més desacomplexats, jo també m'anava desinhibint. Em sentia dins seu com a peix a l'aigua. Vam anar accelerant el ritme poc a poc fins que vam agafar una velocitat desorbitada, velocitat que s'incrementava proporcionalment al plaer que ens produïem l'un a l'altre. Ella cridava com no ho havia fet fins aquell moment, mentre m'agafava amb totes les seves forces, i jo ja anava culminant l'acte.

Un petó i una abraçada van posar fi a aquella bogeria. Després ens vam quedar resposant, un al costat de l'altre, agafats de la mà, mentre recuperàvem l'alè.

***

Dos mesos abans, a l'aula A3-002 s'havia fet l'examen final d'emissors i receptors. Jo seia a la sisena filera. El professor va començar a fer córrer els fulls en blanc de baix cap a dalt de l'aula amfiteatre. Jo estava acabant de comentar la jugada amb el company del costat quan de sobte una mà procedent de la filera del davant em va donar el plec de fulls. Per coses de l'atzar, la meva mà no va encertar a agafar els papers, sinó que va atrapar aquella mà tan femenina. Les nostres mans es van quedar unides durant uns moments, com si cap de les dues volgués desfer-se de l'altra. Vaig mirar endavant, però ella no es va girar i només podia veure la seva rossa cabellera. Finalment ella va retornar el braç al seu lloc. Al cap d'uns moments es va tornar a repetir la mateixa escena, aquest cop amb els fulls de l'enunciat de l'examen. Aquesta vegada li vaig fer una petita carícia. Ara si es va girar un instant cap a mi amb un tímid somriure. Amb aquells segons en vaig tenir prou per a que a partir d'aquell dia s'aparegués en tots els meus somnis. Quan ella va acabar l'examen a mi encara em quedava un problema per fer. Va marxar. Tornaria a acaronar les seves mans?

Player 23

Il·lustració per Guille Martinez-Vela

Aparegut a la revista Distorsió de maig del 2007