Un home sense una dona és com un peix sense bicicleta...
I de cop i volta em vaig despertar. Mai m'havia sentit tan confós com aquell matí. El cap no em parava de donar tombs i sentia un dolor horrorós per tot el cos. Vaig anar al lavabo a mullar-me el cap, a veure si així aconseguia aclarir-me una mica. Vaig patir un sobresalt res més obrir el llum i veure'm al mirall. Com em podia haver passat allò? Tenia tot el cos ple de ferides i esgarrinxades. Algunes ja començaven a assecar-se, però altres encara sagnaven. Vaig tornar a l'habitació i vaig pujar les persianes. Els rajos de sol em van encegar. Però tan de bo mai hagués recuperat la visió per no veure aquell panorama tan aterrador. Els llençols estaven completament impregnats de sang. Les parets estaven plenes d'empremtes de mans, també de sang. Però el que de debó em preocupava eren les inscripcions que algú havia fet per tota l'habitació de la paraula "ESPAÑA", com no, també amb sang.
Tenia molta set. Em dirigia a la cuina a beure una mica d'aigua, però quan vaig passar pel menjador, em vaig posar blanc davant una altra escena horrorosa. Un cos de dona, ple de talls i esgarrinxades, jeia de bocaterrosa al sofà. Era una noia jove, de pell molt blanca i fina, amb una llarga cabellera rossa. La n ois només vestia uns sostenidors blancs de ras ensagnats. M'hi vaig acostar i li vaig agafar la mà. Tenia pols i respirava, i no sabeu prou bé com em tranquil·litzava això. Ara, més calmat, vaig aprofitar per observar el seu cul ferm i rodó, tot plegat molt llaminer.
Vaig omplir la banyera d'aigua tèbia i m'hi vaig ficar a dins. Un cop dins, em vaig encendre un dels dos únics Winston que em quedaven, a veure si així aconseguia recordar alguna cosa de la nit anterior. Ja feia dies que em plantejava passar a fumar Ducados com els homes de debò, així estalviaria diners i guanyaria virilitat. Però bé, ara no era el moment. Tenia moltes preguntes rondant pel cap i calia donar-les-hi una resposta el més aviat possible: On vaig ser la nit anterior? Qui era aquella noia? Per què casa meva semblava una carnisseria? Qui havia posat aquelles inscripcions a les parets?
Darrerament la meva vida s'estava torçant una mica. Havia suspès per vuitè cop Sistel, i tot i que era la darrera assignatura que em quedava, a aquest pas no acabaria mai la carrera. Els companys de pis em van fer fora el dia que es van assabentar que la mascota que tenia a la meva habitació, en comptes d'un Fox Terrier, era una rata bastant grossa que havia trobat el seu hàbitat ideal en aquell cau de merda i paquets buits de tabac escampats per tot el terra. Així que vaig haver de buscar-me un pis de lloguer per a mi sol. A més, m'havia trencat vuit dents en diverses caigudes i trompades que havia sofert quan anava borratxo i tenia les venes cremades de tant "anar a cavall". Per a poder pagar-me el lloguer, el dentista i els vicis, vaig haver de començar a treballar al McDonald's 12 hores diàries, ja que amb la beca de la UPC no en tenia per per començar.
Però el fet determinant per comprendre com havia arribat a aquesta situació va ser el dia que em va deixar la xicota. Era una noia de vint-i-dos anys, estudiant de filologia en llengües romàniques i d'estil neo-hippie, a la que no li agradava portar sostenidors. Tothom es mirava les seves mamelles i perdia el cul pensant en elles. Els seus ideals ferms i radicals l'havien portat a grans manifestacions antiglobalització d'arreu del món. Un dia em va dir que un amic l'havia convidat a passar uns dies al seu apartament de Marina d'Or. Suposo que allò devia ser l'hòstia, perquè no va tornar. Sembla ser que aquell amic seu era un jove de trenta anys que havia heretat cinquanta pous petrolífers al Iemen i un bon paquets d'accions de Telecinco i Mechelin el dia que el iot privat del seu pare es va enfonsar prop de les costes de Malta amb tota la seva família a dins. Mai hagués pensat que fos capaç de fer-me una cosa així. Tot i que pensat-ho bé, sí que va ser una mica sospitós aquell dia que la vaig anar a visitar per sorpresa i vaig veure com un lampista senegalès saltava per la finestra de casa seva amb els pantalons a l'alçada dels genolls. O aquell altre dia que vaig trobar al menjador de casa seva tota la tuna de la seva facultat borratxa i en calçotets, ballant la conga de la cuca peluda, o almenys això és el que cantaven.
L'aigua de la banyera s'anava tornant d'un color vermell marronós degut a la sang. La vaig buidar i la vaig tornar a omplir. Continuava sense recordar res. Tot estava tan embolicat que no trobava un cap per on començar a estirar el fil.
La música sonava molt fort. -Perdona, tens un cigarro? -em va dir una noieta a l'orella. Sí, però aquí dins no es pot fumar -li vaig respondre també a l'orella. Així que vam sortir a fora. Vaig respirar l'aire del carrer com la brisa de primavera. La vaig mirar detingudament. Devia fer aproximadament un metre seixanta. Portava els cabells bruns recollits i tenia els ulls negres. Li vaig posar una cigarreta entre els seus llavis pintats de vermell intens i li vaig encendre. La maleïda llei antitabac ens oprimeix -vaig dir-li. -va respondre. Sí, però jo no sé com era tot abans d'aquesta llei -va respondre. Fa poc que fumes o què? -vaig preguntar-li. Des dels dotze -va contestar. I ara en tens...? -vaig dir-li. Catorze. Catorze??? És increïble com creix la canalla! Tot i que darrerament m'agradava guaitar pe les escoles i passejar-me pels instituts, era del tot conscient que les seves calcetes em podien costar la llibertat. Així que vaig llençar la cigarreta a l'asfalt i vaig tornar cap a dins.
Començava a recordar alguna cosa. Però què era aquell lloc? Semblava una discoteca normal i corrent. Però com hi vaig anar a parar? Amb qui hi vaig anar? Novament em sorgien nous dubtes, així que vaig encendre l'últim cigarret que em quedava.
Els llums d'aquell local m'estaven marejant, així que em vaig acostar a la barra a buscar un altre whisky amb gel. Després d'observar les ampolles exposades vaig creure oportú demanar un Passport. De sobte vaig notar alguna cosa al meu pit. -Me dejas un euro, que no me llega pa'l cubata, porfa? -em va dir una noia amb cara de no haver trencat mai un plat mentre dibuixava cercles amb el dit sobre el meu pit. I tu què em dones a canvi? -vaig dir-li. De fet era una senyoreta de davantera prominent i no hagués fet fàstics a emportar-me-la al llit, de no ser perquè la seva ortodòncia feia perillar el meu prepuci. Quan estava a punt de treure l'euro per donar-li, vaig sentir un crit que em va sonar una cosa així com a "rrruzia" i seguidament algú em va propinar una empenta tot fent-me caure a terra i caient a sobre meu.
A partid 'aquí no recordava res més. O potser si? Aquella mateixa nit la selecció russa havia eliminat l'espanyoa a quarts de final de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna... I mirant-les bé, les ditades de sang que hi havia a les parets no eren simples ditades... eren lletres eslaves!
Havia aconseguit emportar-me a la meva habitació a aquella russa que em donava un morbo increïble, i que no parava de crida el nom del seu país degut a la fita assolida per la seva selecció de futbol. Vaig estirar-la al llit amb desesperació i la vaig començar a despullar. Sabates... fora, smarreta... fora, faldilla... uhmmmm... fora!... tanga... hehehe... fora! I ja quan només em faltava treure-li els sostens, es va aixecar i va sortir corrents. Potser tenia una necessitat d'últim moment abans de passar a l'acció? Al cap de res va tornar amb dos ganivets, el de tallar el pa i el de tallar el pernil. Em començava a posar nerviós. Em va donar el ganivet del pernil. -Me guzta sgrima -va dir. ¡Pero esto es muy peligroso! -vaig dir jo. -¡Zi no sgrima, no cama! Allò era una bogeria. Però ben pensat, la meva vida en si era una bogeria. Ella va atacar primer, jo m'intentava defensar, però en veure que no tenia cap mirament, vaig haver de treure'm els meus, de miraments. En pocs minuts allo es va convertir en una carnisseria. Ella no parava de cridar "Rrruzia!" i cada cop que em tocava ho escrivia a la paret amb la seva pròpia sang. En veure-ho, jo, una mica cansat d'aquell numeret, vaig començar a fer el mateix: "ESPAÑA!".
I després què va passar? Ni idea. Però bé, ja no tenia més cigarrets, i per tant no podia continuar pensant. Quan ja estava a punt de sortir de la banyera, la noia russa va entrar al bany. Ara se la veia més calmada. -¿Puedo meterr en bañerra? -va dir. Meter y sacar... meter y sacar, nena -vaig respondre-li. Ella va respondre amb un somriure i va entrar dins la banyera amb mi. I no recordo res més d'aquella nit. I la veritat, me la porta fluixa. Tampoc recordo si després del combat d'esgrima vam follar, però el que sí que us puc dir és que vam follar a la banyera. Però aquest cop no us explicaré com va ser. Potser a la propera història... ;)
I de cop i volta em vaig despertar. Mai m'havia sentit tan confós com aquell matí. El cap no em parava de donar tombs i sentia un dolor horrorós per tot el cos. Vaig anar al lavabo a mullar-me el cap, a veure si així aconseguia aclarir-me una mica. Vaig patir un sobresalt res més obrir el llum i veure'm al mirall. Com em podia haver passat allò? Tenia tot el cos ple de ferides i esgarrinxades. Algunes ja començaven a assecar-se, però altres encara sagnaven. Vaig tornar a l'habitació i vaig pujar les persianes. Els rajos de sol em van encegar. Però tan de bo mai hagués recuperat la visió per no veure aquell panorama tan aterrador. Els llençols estaven completament impregnats de sang. Les parets estaven plenes d'empremtes de mans, també de sang. Però el que de debó em preocupava eren les inscripcions que algú havia fet per tota l'habitació de la paraula "ESPAÑA", com no, també amb sang.
Tenia molta set. Em dirigia a la cuina a beure una mica d'aigua, però quan vaig passar pel menjador, em vaig posar blanc davant una altra escena horrorosa. Un cos de dona, ple de talls i esgarrinxades, jeia de bocaterrosa al sofà. Era una noia jove, de pell molt blanca i fina, amb una llarga cabellera rossa. La n ois només vestia uns sostenidors blancs de ras ensagnats. M'hi vaig acostar i li vaig agafar la mà. Tenia pols i respirava, i no sabeu prou bé com em tranquil·litzava això. Ara, més calmat, vaig aprofitar per observar el seu cul ferm i rodó, tot plegat molt llaminer.
Vaig omplir la banyera d'aigua tèbia i m'hi vaig ficar a dins. Un cop dins, em vaig encendre un dels dos únics Winston que em quedaven, a veure si així aconseguia recordar alguna cosa de la nit anterior. Ja feia dies que em plantejava passar a fumar Ducados com els homes de debò, així estalviaria diners i guanyaria virilitat. Però bé, ara no era el moment. Tenia moltes preguntes rondant pel cap i calia donar-les-hi una resposta el més aviat possible: On vaig ser la nit anterior? Qui era aquella noia? Per què casa meva semblava una carnisseria? Qui havia posat aquelles inscripcions a les parets?
Darrerament la meva vida s'estava torçant una mica. Havia suspès per vuitè cop Sistel, i tot i que era la darrera assignatura que em quedava, a aquest pas no acabaria mai la carrera. Els companys de pis em van fer fora el dia que es van assabentar que la mascota que tenia a la meva habitació, en comptes d'un Fox Terrier, era una rata bastant grossa que havia trobat el seu hàbitat ideal en aquell cau de merda i paquets buits de tabac escampats per tot el terra. Així que vaig haver de buscar-me un pis de lloguer per a mi sol. A més, m'havia trencat vuit dents en diverses caigudes i trompades que havia sofert quan anava borratxo i tenia les venes cremades de tant "anar a cavall". Per a poder pagar-me el lloguer, el dentista i els vicis, vaig haver de començar a treballar al McDonald's 12 hores diàries, ja que amb la beca de la UPC no en tenia per per començar.
Però el fet determinant per comprendre com havia arribat a aquesta situació va ser el dia que em va deixar la xicota. Era una noia de vint-i-dos anys, estudiant de filologia en llengües romàniques i d'estil neo-hippie, a la que no li agradava portar sostenidors. Tothom es mirava les seves mamelles i perdia el cul pensant en elles. Els seus ideals ferms i radicals l'havien portat a grans manifestacions antiglobalització d'arreu del món. Un dia em va dir que un amic l'havia convidat a passar uns dies al seu apartament de Marina d'Or. Suposo que allò devia ser l'hòstia, perquè no va tornar. Sembla ser que aquell amic seu era un jove de trenta anys que havia heretat cinquanta pous petrolífers al Iemen i un bon paquets d'accions de Telecinco i Mechelin el dia que el iot privat del seu pare es va enfonsar prop de les costes de Malta amb tota la seva família a dins. Mai hagués pensat que fos capaç de fer-me una cosa així. Tot i que pensat-ho bé, sí que va ser una mica sospitós aquell dia que la vaig anar a visitar per sorpresa i vaig veure com un lampista senegalès saltava per la finestra de casa seva amb els pantalons a l'alçada dels genolls. O aquell altre dia que vaig trobar al menjador de casa seva tota la tuna de la seva facultat borratxa i en calçotets, ballant la conga de la cuca peluda, o almenys això és el que cantaven.
L'aigua de la banyera s'anava tornant d'un color vermell marronós degut a la sang. La vaig buidar i la vaig tornar a omplir. Continuava sense recordar res. Tot estava tan embolicat que no trobava un cap per on començar a estirar el fil.
La música sonava molt fort. -Perdona, tens un cigarro? -em va dir una noieta a l'orella. Sí, però aquí dins no es pot fumar -li vaig respondre també a l'orella. Així que vam sortir a fora. Vaig respirar l'aire del carrer com la brisa de primavera. La vaig mirar detingudament. Devia fer aproximadament un metre seixanta. Portava els cabells bruns recollits i tenia els ulls negres. Li vaig posar una cigarreta entre els seus llavis pintats de vermell intens i li vaig encendre. La maleïda llei antitabac ens oprimeix -vaig dir-li. -va respondre. Sí, però jo no sé com era tot abans d'aquesta llei -va respondre. Fa poc que fumes o què? -vaig preguntar-li. Des dels dotze -va contestar. I ara en tens...? -vaig dir-li. Catorze. Catorze??? És increïble com creix la canalla! Tot i que darrerament m'agradava guaitar pe les escoles i passejar-me pels instituts, era del tot conscient que les seves calcetes em podien costar la llibertat. Així que vaig llençar la cigarreta a l'asfalt i vaig tornar cap a dins.
Començava a recordar alguna cosa. Però què era aquell lloc? Semblava una discoteca normal i corrent. Però com hi vaig anar a parar? Amb qui hi vaig anar? Novament em sorgien nous dubtes, així que vaig encendre l'últim cigarret que em quedava.
Els llums d'aquell local m'estaven marejant, així que em vaig acostar a la barra a buscar un altre whisky amb gel. Després d'observar les ampolles exposades vaig creure oportú demanar un Passport. De sobte vaig notar alguna cosa al meu pit. -Me dejas un euro, que no me llega pa'l cubata, porfa? -em va dir una noia amb cara de no haver trencat mai un plat mentre dibuixava cercles amb el dit sobre el meu pit. I tu què em dones a canvi? -vaig dir-li. De fet era una senyoreta de davantera prominent i no hagués fet fàstics a emportar-me-la al llit, de no ser perquè la seva ortodòncia feia perillar el meu prepuci. Quan estava a punt de treure l'euro per donar-li, vaig sentir un crit que em va sonar una cosa així com a "rrruzia" i seguidament algú em va propinar una empenta tot fent-me caure a terra i caient a sobre meu.
A partid 'aquí no recordava res més. O potser si? Aquella mateixa nit la selecció russa havia eliminat l'espanyoa a quarts de final de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna... I mirant-les bé, les ditades de sang que hi havia a les parets no eren simples ditades... eren lletres eslaves!
Havia aconseguit emportar-me a la meva habitació a aquella russa que em donava un morbo increïble, i que no parava de crida el nom del seu país degut a la fita assolida per la seva selecció de futbol. Vaig estirar-la al llit amb desesperació i la vaig començar a despullar. Sabates... fora, smarreta... fora, faldilla... uhmmmm... fora!... tanga... hehehe... fora! I ja quan només em faltava treure-li els sostens, es va aixecar i va sortir corrents. Potser tenia una necessitat d'últim moment abans de passar a l'acció? Al cap de res va tornar amb dos ganivets, el de tallar el pa i el de tallar el pernil. Em començava a posar nerviós. Em va donar el ganivet del pernil. -Me guzta sgrima -va dir. ¡Pero esto es muy peligroso! -vaig dir jo. -¡Zi no sgrima, no cama! Allò era una bogeria. Però ben pensat, la meva vida en si era una bogeria. Ella va atacar primer, jo m'intentava defensar, però en veure que no tenia cap mirament, vaig haver de treure'm els meus, de miraments. En pocs minuts allo es va convertir en una carnisseria. Ella no parava de cridar "Rrruzia!" i cada cop que em tocava ho escrivia a la paret amb la seva pròpia sang. En veure-ho, jo, una mica cansat d'aquell numeret, vaig començar a fer el mateix: "ESPAÑA!".
I després què va passar? Ni idea. Però bé, ja no tenia més cigarrets, i per tant no podia continuar pensant. Quan ja estava a punt de sortir de la banyera, la noia russa va entrar al bany. Ara se la veia més calmada. -¿Puedo meterr en bañerra? -va dir. Meter y sacar... meter y sacar, nena -vaig respondre-li. Ella va respondre amb un somriure i va entrar dins la banyera amb mi. I no recordo res més d'aquella nit. I la veritat, me la porta fluixa. Tampoc recordo si després del combat d'esgrima vam follar, però el que sí que us puc dir és que vam follar a la banyera. Però aquest cop no us explicaré com va ser. Potser a la propera història... ;)
Player 24
Apareguda a la revista Distorsió d'octubre del 2008
Il·lustració per Guille Martínez-Vela
Apareguda a la revista Distorsió d'octubre del 2008
Il·lustració per Guille Martínez-Vela
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada