Estat Crític (1a part)

Vaig entrar en aquella habitació, que tot i que el primer cop, mesos enrere, em va resultar molt estranya, ara ja m'hi sentia millor que a la meva mateixa, si es podia dir que jo en tenia una. Em vaig desfer el cinturó, em vaig desembotonar la camisa, em vaig treure els pantalons i em vaig deslligar la pistola que portava al turmell dret, quedant-me només amb uns calçotets de ratlles blanques i negres horitzontals. Eren els meus preferits i l'ocasió ho mereixia. A continuació em vaig estirar al llit, on ja m'esperava la Fernanda amb la seva llenceria sexy. Era una noia dominicana mulata de vint-i-vuit anys que treballava en el club nocturn "Diamante Negro", propietat d'un tal Joan Casagran. La seva bellesa exòtica era més que exquisida, i la visitava cada quinze dies aproximadament des de ja feia gairebé un any. No sabes las ganas que tenia de verte, papito, ¿qué tal estás, mi amor? -em va dir. Pues mucho mejor ahora que estoy aquí contigo, pero las cosas estan realmente complicadas -vaig respondre. Parece como si el mundo se hubiese vuelto loco, yo vine aquí pensando que tendría una vida mejor, pero últimamente me da miedo hasta salir a la calle, ¿tu sabes que está pasando papito? -va dir.

El que al 2009 semblava una crisi econòmica, al 2011 es va acabar convertint en el caos més absolut. La gran majoria dels bancs i caixes havien fet fallida i el 65% de la població activa es trobava a l'atur. L'Estat havia esgotat la seva tresoreria i ja feia mesos que no podia pagar subsidis i pensions. Les poques empreses que aguantaven, totes elles de necessitats bàsiques, s'havien vist obligades a retallar els sous dels treballadors a una tercera part en el millor dels casos. Tot i això, els diners de comptes corrents i d'estalvis estaven retinguts, de manera que només es permetia treure 250€ al mes per titular. A més, el govern va optar per imposar una llibreta de racionament a cada habitant, cobrant impostos abusius de tot allò que es volgués comprar un cop esgotada la quota de productes bàsics mensuals, i així anar recollint tot el diner negre que corria. Pràcticament no circulaven vehicles per la ciutat, ja que els carburants 'havien convertit en un luxe, i només quedaven dues benzineres a tota la ciutat de Barcelona i rodalies. Cada dia apareixien desenes de cadàvers de persones immigrants arreu del país, i les administracions i la justícia, en lloc de de voler posar-hi remei, feien els ulls grossos i tancaven els casos nacionalitzant-los pòstumament.

Enmig d'aquest clima d'incertesa, aquells que havien fet grans fortunes amb negocis il·legals o fraudulents, van trobar la gran oportunitat per a les seves quantitats indecents de diner negre. Poc a poc es van anar estenent per la ciutat formant grups mafiosos que controlaven els serveis públics, a l'hora que rivalitzaven entre ells. Jo vaig conèixer l'Enric Puigraventós el mateix dia en el que vaig realitzar la laectura del meu projecte de fi de carrera. M'estava esperant a la sortida i es va dirigir a mi amb un posat molt dur i seriós. Va començar a profetitzar sobre l'estat social en el que ens trobaríem tots plegats en pocs mesos i em va oferir feina, diners i protecció. Jo el vaig prendre per un boig i no li vaig fer gaire cas. Finalment, després de rebutjar la seva oferta una vegada rere l'altra, em va donar la seva targeta personal i em va dir: si d'aquí un temps t'ho repenses, no dubtis en trucar-me, tant se val si és d'aquí un mes com d'aquí un any.

Las cosas no fueron como yo esperaba y no necesité ni dos meses para acabar dándole la razón a aquel señor. Así que rescaté su tarjeta de mi cartera y lo llamé. Ahora ya hace casi dos años que trabajo para él. No se puede decir que sea muy generoso, pero me paga cristianamente cada vez que cumplo con una nueva misión. Eventualmente también le pido dinero cuando lo necesito, y si está de buen humor, me lo presta -va acabar. La Fernanda m'havia estat escoltant amb atenció tota aquella estona, a molts pocs centímetres de mi. No vaig poder aguantar ni un segon més la mirada dolça, alhora que penetrant dels seus ulls negres, i em vaig llençar a degustar els seus llavis carnosos. Tenia ganes de refregar-me contra el seu cos nu, així que li vaig treure la poca roba que duia, mentre acariciava el seu cos de dalt a baix. Ens vam rebolcar un cop i un altre per tota l'amplada del llit mentre sentia l'agradable sensació dels seus pits imponents en el meu torç i jo li agafava amb força el seu cul ferm. Ella va ficar la mà dins els meus calçotets i me'ls va treure d'una tacada. Llavors va pujar a sobre meu per començar a galopar com només ella sabia fer. Es movia amb gràcia, tal i com si estigués ballant amb una elegància innata. Fer l'amor amb ella era tot un espectacle de plaer tan pel cos com per a la vista.

Em vaig vestir i vaig treure els diners de la cartera per pagar-li el servei. No hace falta que me pagues -va dir ella. No te pago por hacerme el amor, te pago porque lo necesitas -vaig dir-li jo. Li vaig donar els diners, li vaig fer un petó i vaig abandonar l'habitació, no sense abans comprovar que duia totes les armes a la caçadora. En Joan Casagran, propietari d'aquell local, era rival de l'Enric Puigraventós, el meu patró, així que em vaig posar les ulleres fosques i el barret. Si algú em reconeixia allà dins, la meva integritat podia perillar.

Vaig arribar al portal del meu pis. Vivia de manera austera i clandestina en un tercer pis del carrer Mèxic. L'edifici no tenia ascensor i sempre que pujava les escales anava amb molt de compte de no fer soroll per a que no em sentís la senyora del primer. Era la mestressa de la finca, i ja li devia el lloguer de quatre mesos. Es tractava d'una dona vídua d'uns cinquanta i molts o seixanta i pocs anys. Temps enrere em solia perdonar el lloguer a canvi de donar-li plaer. Però el pitjor de tot era que cada cop que teníem sexe li venia la necessitat de netejar-se la consciència, així que l'havia d'acompanyar al cinema, al teatre o a sopar en un restaurant. Fins i tot una vegada la vaig haver d'acompanyar al zoo. El fet és que va arribar un moment en el que no em va quedar estómac per a tantes arrugues, i això combinat amb la mala vida que portava, em va fer totalment impossible trobar forces per a fer cantar el canari. A partir d'aquest moment, van començar a trucar a la porta diverses persones reclamant el lloguer. Primer venien "cobradors del frac", després homes que només portaven un barril de fusta, i darrerament uns altres amb una disfressa de pollastre. No tenia altra elecció que fer-los desaparèixer tan aviat com anaven apareixent per casa meva. Per sort la Clara havia creat una substància que anomenava "agent piranya". Posant només dues gotes d'aquest líquid en qualsevol mucosa del cadàver, aquest s'evaporava en només tres minuts sense deixar cap més rastre que una mica de pols que netejava fàcilment amb una escombra i un recollidor. Desconeixia els efectes en éssers vius, però segurament no diferirien massa.

Per cert, la Clara era la meva companya de pis. Era enginyera bioquímica, i era tot un geni. Era una noia rossa, amb els ulls de color verd intens i una piga molt sensual a sobre dels llavis, que sempre portava pintats de color vermell ben viu. A més lluïa unes cames d'escàndol per sota de les faldilletes que sempre portava. Tot plegat era molt guapa. L'únic però que tenia era que anys enrere s'havia quedat paraplègica en un accident quan practicava l'esquí i anava en cadira de rodes. ERa una cadira d'última tecnologia que havia comprat al Japó i li permetia pujar i baixar escales sense massa dificultat, de manera que podia portar una vida molt normal. Jo em feia cres de cóm podia mantenir aquell cos gairebé escultural passant-se tot el dia asseguda en una cadira. No tenia el que es pot dir bon caràcter, però els dies que la trobava de bon humor ens allitàvem junts, això sí, aquests dies sorgien amb comptagotes. En qualsevol cas, no tenia de llarg l'art al llit de la Fernanda. Com que jo havia de portar una vida basada en la clandestinitat i el secret, no li podia explicar gairebé res de mi, de manera que ella sempre em deia que si jo no li explicava res, ella tampoc m'explicaria res. Així que jo tampoc sabia gaire cosa d'ella, de manera que la nostra relació de convivència estava basada bàsicament en la confiança, confiança que no es basava en res. En qualsevol cas, després de dos anys vivint junts jo ja no dubtava d'ella, i tot em feia pensar que ella tampoc dubtava de mi.

Finalment vaig treure les claus, vaig obrir la porta i vaig entrar a casa. Ja sóc aquí! -vaig cridar. Hola -va respondre la Clara des de la seva habitació. Em vaig treure la caçadora, vaig engegar la tele i em vaig estirar al sofà. No va passar ni un minut que va sonar el mòbil. Número ocult... merda, ja em volen fer treballar -vaig pensar. El vaig agafar. Digui? -vaig dir. Petit Suisse, què bona està la Pilar -va dir la veu del telèfon, i a continuació va penjar. Era un dels subordinats d'en Puigraventós que tenia una nova missió per a mi. Petit Suisse era el meu àlies. La veritat és que no sé exactament per què em deien així, perquè a mi els Petit Suisse ni fu ni fa. En canvi m'agradaven molt els batuts de maduixa del Mercadona. Suposo que l'origen de l'àlies aniria per aquí.

Vaig anar a la meva habitació i vaig engegar l'ordinador. Vaig obrir el correu electrònic. Efectivament, tenia un mail. Vaig descarregar el fitxer .txt adjunt. El vaig passar pel descodificador de flux RC4 que jo mateix havia programat temps enrere. Vaig introduir la paraula clau: "quebonaestalapilar", tot junt i sense accents. Finalment vaig passar el fitxer de sortida per l'LFSR i ja tenia el missatge en clar. El vaig llegir. Més valia que anés a dormir d'hora, perquè l'endemà m'esperava un dia dur.

Em vaig llevar d'hora. Aquell dia feia un sol de justícia. Vaig baixar al bar del Rafa a fer el cigaló i vaig agafar la moto. Em dirigia a les costes del Garraf. Els meus homes m'esperaven en una cala a la que s'accedia des del quilòmetre 179 de la carretera C-31. Allà hauríem de descarregar un vaixell que portava bidons de benzina i gasoil i altres productes d'estraperlo per a vendre en el mercat negre, a preu més baix que els que hi havia en les botigues, gravats d'impostos. El problema era que el vaixell que havíem de descarregar es trobava atracat a gairebé 4 milles de la costa, i en Casagran tenia homes infiltrats a la guàrdia costanera. Per tal de dur a terme la missió, havia estat treballant en el disseny d'una llanxa invulnerable als radars. Després de mesos provant amb diversos materials i formes per a recobrir l'embarcació, vaig aconseguir una RCS de tan sols -60 dBsm mesurada en càmera anecoica. Tot i això, sabia que en Casagran tenia a les seves ordres a en Carles Vila, un molt bon enginyer especialista en radar, que per cert, va ser company meu al laboratori de DCISE. Tenia entès que havia estat treballant en un radar de molt alta sensibilitat, així que com no m'acabava d'enrefiar de la indetectabilitat de la nostra llanxa, vaig incorporar un equip inhibidor de senyals radars. L'equip feia un escombrat de l'espectre intentant trobar senyals susceptibles d'haver estat emesos per un radar, alhora que emetia soroll equivalent al clutter del mar. Un cop localitzat el que podien ser senyals radar, realitzava una estimació de la forma i PRF dels polsos, i els reemetia amb fase oposada, tot cancel·lant el senyal reflectit per l'embarcació.

L'operació, que jo supervisava en tot moment des de la costa, estava anant com la seda. La llanxa va sortir a carregar la darrera tongada de material. Va ser llavors quan vaig tenir un mal pressentiment. Vaig pujar a dalt d'una roca i vaig treure els prismàtics. Efectivament, un cotxe de la guàrdia costanera s'apropava per la carretera. Em van veure. Llavors vaig treure l'arma de la butxaca interna de la caçadora i vaig disparar contra ells mentre saltava de la roca. De seguida vaig sentir trets, estaven disparant. Ens ataquen! -vaig cridar. Els meus homes van començar a disparar contra ells. La llanxa ja tornava, i els guàrdies, en veure-la van començar a disparar contra ella per enfonsar-la. Cobriu la llanxa! -vaig cridar. Els meus homes van continuar disparant, però ara situats entre els guàrdies i la llanxa, tot cobrint-la. Un dels meus va ser tocat. Merda, ara m'hauré de posar jo a cobrir l'embarcació -vaig pensar. Però va ser llavors, que els trets dels guàrdies van parar. Eren els mossos d'equadra, que se'ls havien carregat. Ràpid, marxeu, que aquests només eren dos, però els reforços ja deuen ser de camí -va dir un dels mossos. El meu patró també controlava els mossos d'esquadra del Garraf. Llavors, vam acabar de carregar la furgoneta, vam carregar la llanxa al remolc, i vam marxar, no sense abans utilitzar l'agent piranya per fer desaparèixer els cadàvers.

Eren les set de la tarda quan vaig arribar a casa, cansat i sense haver menjat res en tot el dia. Vaig entrar a la cuina. Hi havia una muntanya de plats bruts esfereïdora, i el pitjor de tot era que segurament em tocava rentar-los a mi. Potser m'hauria de plantejar seriosament comprar un rentavaixelles. Vaig agafar una pizza precuinada d'aquestes que portava el meu patró de l'Europa de l'est i la vaig posar al forn. No em venia de gust cuinar. Llavors vaig agafar un batut de maduixa i em vaig estirar al sofà. Em vaig encendre una cigarreta. Havia estat un dia molt dur. A més havíem tingut una baixa, el que ho convertia en un dia encara més dur. Em plantejava si un dia em tocaria a mi. Tenia la sort de tenir un estatus bastant alt dins l'organització, però això no m'excloïa de que les bales volessin per sobre el meu cap més sovint del que és recomanable per a tenir una esperança de vida suficientment llarga.

Mentre menjava la pizza al sofà, va entrar la Clara al menjador. Em vull dutxar -em va dir. Cap problema, ves-te preparant mentre acabo de sopar -vaig respondre. Cada dia l'havia d'ajudar a entrar i a sortir de la banyera, i això, més que un esforç, era el meu moment preferit del dia. Quan vulguis ja pots venir! -em va cridar des del bany. Vaig anar-hi. Estava asseguda a la cadira, només amb el barnús. Havia omplert la banyera d'aigua calenta, hi havia tirat sals aromàtiques i hi havia fet escuma. Ostres, quin bany de luxe que et fotràs! -vaig dir-li mentre l'aixecava. Mentre la tenia als braços es va treure el barnús. No vaig poder evitar tocar-li un dels seus pits per fer la gracieta. Ella va somriure. La vaig posar dins la banyera, i llavors, quan jo ja sortia per la porta, ella em va dir: per què no et banyes amb mi?

(continuarà...)

Player 25

Aparegut a la revista Distorsió de març del 2009

Il·lustració per Guille Martínez-Vela