Teràpia

Ja m'ho deia la meva mare. També m'ho deia el meu pare, el cambrer de la cafeteria, les meves ex-xicotes, el metge, el psicòleg, el professor de radar, les dones de la neteja, i fins i tot la senyora de l'estanc quan la visitava més de tres cops en un mateix dia: vols dir que no fumes massa?

Un cop més em trobava en aquella sala trista i buida, no tan buida de gent, com d'esperit. Les darreres gotes d'esperança, les feia córrer per les meves venes en forma d'agents quimioterapèutics, aquella agulla clavada al meu braç. Un altre cop hauria de perdre dues o tres hores de la meva vida assegut en aquella butaca i envoltat més o menys de la mateixa gent. I donades les circumstàncies, no anava pas sobrat de temps com per anar perdent hores. A la meva esquerra, hi havia el senyor Antonio, un senyor d'uns seixanta anys que ja feia temps que havia llençat la tovallola. Al meu davant hi havia l'Enrique, un politoxicòman d'aspecte molt demacrat i que havia perdut completament el seny. Es passava l'estona parlant amb el seu limfoma, al que es dirigia com a "el Demonio Emilio". A més d'aquests dos, a la sala hi havia dos homes grans més, dels quals desconeixia el seu nom i dels que mai havia escoltat la seva seva veu.

Jo, per tal de desconnectar d'aquell panorama tan desolador, dedicava l'estona a recordar moments memorables de la meva vida. Mai oblidaré com ens divertíem buscant la mamelluda de la Telecofarra. Primer passàvem una bona estona mirant qui era la noia que tenia les majors protuberàncies de tota la festa, i després d'una breu deliberació, ens passàvem la resta del temps empaitant-la. Després, cadascú a casa seva, ens la pelàvem com uns malalts pensant en elles tres: la noia i les dues mamelles.

Finalment va arribar la infermera. Em va desconnectar el tub, em va fer una carícia i pun petó al cap tot pelat, i em va acompanyar a la sortida. Quin morbo que tenen aquestes infermeres en pràctiques de la UB... Malgrat tot, aquella sessió m'havia tornat a assentar fatal i em sentia com el cul. Mentre caminava repenjat d'aquella infermera de bon veure, vaig guaitar la sala del costat: la de les dones. Allà estaven preparant una senyoreta de vint i pocs anys per a la sessió. Portava una llarga cabellera rossa i tenia un cos estilitzat. Els seus ulls blaus vidriosos juntament amb els seus llavis rosats i carnosos i la sesva pell blanca i fina, li donaven un aspecte molt fràgil. Ella em va veure i va fixar la seva mirada trista en mi. Dins de les meves pobres possibilitats, li vaig tornar la mirada amb un somriure. Ella va respondre amb un altre lleuger somriure, encara més tímid que el meu. És la seva primera sessió -em va dir la infermera.

Em passava les nits desvetllat mirant el cel. Un dia fins i tot vaig veure caure un estel. Vaig demanar un desig. Pel cap no em passaven més que supersticions. A més, aquell era un any de traspàs i gairebé cada nit se m'apareixien els quatre genets de l'apocalisi als somnis. Tot quadrava... la fi era ben a prop.

El temps empenyia, i va arribar el moment de tornar un cop més a aquell hospital tan horrorós. Aquest cop no vaig necessitar l'ajuda de la infermera per sortir de la sala. Quan tot just enfilava el vestíbul de l'hospital per agafar el taxi, una veu molt feble em va parlar: hola! Em vaig girar per veure qui parlava. Em vaig trobar davant uns ulls blaus vidriosos sobre una pell blanca i fina, on ressaltaven uns llavis rosats i carnosos, que entonaven un lleuger somriure. El mocador de color blau fosc que portava al cap va fer que em costés una mica reconèixer-la, però efectivament era ella, la mateixa noia que havia vist setmanes enrere allà mateix. Surts o entres? -em va preguntar amb veu cansada. Surto -vaig contestar-li -avui la sessió ha estat més curta que altres vegades. Fumes? -em va preguntar. No, no puc, estic aquí precisament per culpa del tabac. Je, je, je -va riure- no em referia a tabac, m'han passat una maria que en diuen Blueberry i que ajuda molt a passar aquest mal rotllo...

Vam agafar el taxi junts i en 10 minuts érem a casa seva. Ella estava molt feble i li costava caminar. A l'ascensor, una mica més i es plega. Finalment vam entrar a casa seva i la vaig ajudar a seure al sofà. Sobre la tauleta ja tenia preparat el paper, el molinet, l'encenedor i l'herba. Ella tenia molta traça, i en un no res va fer un porret. El va encendre i va començar a fumar. Després de fer la primera xuclada, es va deixar caure enrere tot recolzant-se al sofà alleujada. Al cap d'una estona me'l va passar. Vaig notar de seguida que allò pegaria fort.

Ups... m'he deixat el cotxe aparcat en doble fila -vaig dir. Però si hem vingut en monopatí! -va dir ella. Voldràs dir en stereopatí... jo jo jo jo jo... No sé quanta estona portàvem allà fumant, però el menjador estava tot emboirat de fum, i al cendrer ja hi havia una bona pila de puntes de porro. Les frases absurdes fluïen. Vols que et digui una cosa? -em va dir. Digues -vaig respondre. És que em fa molta vergonya... -va dir ella. Va dona, no siguis tòtila -vaig dir jo. Bé, t'ho diré... és que... t'estimo -va dir finalment. Doncs... jotambé -vaig dir jo. Doncs quina sort! -va dir ella- jo jo jo jo jo -vam riure. Després d'allò es va fer el silenci durant uns minuts. Al cap d'una estona vaig notar com una mà començava a tafanejar dins els meus pantalons. Vaig respondre a aquell contacte directe amb les meves parts íntimes amb una erecció. Després de tocar-me durant una bona estona, em va desfer el botó, va treure a la llum el meu membre i hi va acostar la boca. Sense pensar-s'ho ni un moment, va començar a llepar-lo de dalt a baix com si fos un caramel de maduixa. Finalment, se'l va introduir a la boca, per acabar de fer-me amb gran destresa aquella felació. Déu meu, quina habilitat! I quin plaer... La vaig agafer per les aixelles i la vaig estirar sobre el sofà. Tot seguit, li vaig treure la samarreta d'una tacada. En treure-li la samarreta, també li va caure el mocador del cap, deixant a la vista el seu cap sense cabells. En un primer moment em va impactar, però no vaig trigar en notar un pessigolleig que em corria per tot el cos, degut al morbo que em donava. Després d'això, ja no em va sorprendre tant el fet que no portés sostenidors, allò em facilitaria la feina. Em vaig abalançar amb ànsia animal sobre els seus pits petits i dolços, i els vaig començar a petonejar i llepar, com si hagués de ser la darrera cosa que faria a la meva vida. Els seus mugrons rosats es van posar durs com a pedres. Quan vaig acabar amb el tast dels seus pits, li vaig treure la faldilla i la petita tanga de fil. Ella també es va desfer de la meva roba àgilment. A continuació me la vaig seure a sobre, i la vaig penetrar. Així va començar una cavalcada de gemecs i sospirs. Mentre era dins seu, premia el seu cos cap al meu, i ella el meu cos cap al seu. No podia parar d'acaronar el seu cuir cabellut. No volia que aquella festa de plaers acabés mai. Malgrat tot, aquell intercanvi de fluids per força ha haver d'acabar, i ho vam celebrar amb un altre porro.

Aquella relació amb la Xènia em va tornar a la vida. Quedàvem un cop per setmana per fer qualsevol cosa. Ens recolzàvem mútuament cada cop que havíem d'anar a l'hospital i fumàvem marihuana plegats per recuperar-nos. Tot plegat em feia viure en un núvol de felicitat que em va ajudar a guarir-me. Vaig deixar d'anar a les sessions de quimio i em van tornar a créixer els cabells. Semblava que recuperava tots aquells somnis i il·lusions que ja donava per perduts. Una setmana més, vaig tornar a l'hospital per recollir la Xènia. Vaig esperar-la durant més de dues hores. Em començava a preocupar i l'angoixa anava creixent dins meu. Vaig preguntar a una infermera que passava per allà. Malauradament, em va informar... de que ja no hi era.

Player 24

Aparegut a la revista Distorsió de novembre del 2008

Il·lustració per Guille Martínez-Vela